Marraquèix i Merzouga - Dormir sota els estels
Aquesta vegada el viatge ens porta a un continent diferent: un tast del gran continent africà —l’Alkebulan, el nom antic que molts historiadors li atribueixen— sense endinsar-nos-hi gaire, tocant només la punta més al nord. El país és el Marroc, on l’Atles domina el paisatge i el Toubkal, amb 4.167 metres, és el punt més proper al cel. La ruta ens porta de Marraquèix, la Ciutat Vermella, fins a passar una nit sota els estels a les dunes de Merzouga, a tot just cinquanta quilòmetres de la frontera amb Algèria.
- Marraquèix (Jemaa el-Fna)
- Aït Ben Haddou
- Ouarzazate: Atlas Studios i Kasbah de Taourirt
- Kalaat M’Gouna
- Gorges del Dadès (Kasbah Tifawen)
- Gorges del Todra
- Merzouga (dunes d’Erg Chebbi)
- Ifrane (micos i Lleó d’Ifrane)
- Fes
Dia 1 – Marraquèix, la Ciutat Vermella
La primera aturada és Marraquèix, la Ciutat Vermella: un oasi on el temps sembla haver-se aturat entre unes muralles de tova que brillen amb el caliu del capvespre.
Va néixer a mitjan segle XI com a campament militar dels almoràvits, i aviat es va convertir en el cor polític i cultural d’un imperi que s’estenia des de l’Àfrica subsahariana fins a al-Àndalus. El color vermellós de les seves edificacions no és casualitat: és el reflex de la terra argilosa de les planes, un revestiment natural que ha resistit el pas dels segles i que dona nom i ànima a la ciutat. És, sens dubte, una de les ciutats amb més història i llegendes del Marroc. Una antiga veu popular diu que, quan es va construir la imponent mesquita Koutoubia, la terra va sagnar tant per l’esforç dels obrers que el vermell es va escampar per totes les parets de la medina de manera irreversible.
La mesquita d’al-Kutubiyya (la Koutoubia) és el monument més cèlebre i el gran símbol de la ciutat. Es va aixecar al segle XII, durant la dinastia almohade, i destaca pel seu impressionant minaret de 77 metres d’alçada. Una altra llegenda molt viva als carrers explica que les tres boles d’or que el coronen es van fer amb les joies foses de l’esposa d’un soldà, com a penitència per haver trencat el dejuni un dia de Ramadà.
Anem a veure què ens depara aquesta ciutat mil·lenària.
Un riad per dormir
La gent que ja havia visitat la zona ens va recomanar que, en lloc d’un hotel, busquéssim un riad si volíem una immersió cultural absoluta. Un riad és molt més que un allotjament: és un oasi de calma amagat del brogit exterior, concebut com una representació terrenal del paradís. Des del carrer, la seva presència és deliberadament discreta: només una austera paret nua de tova i una pesada porta de fusta que no deixa endevinar les riqueses de l’interior. Però un cop obres la porta, et reben talment com en un oasi…
Benvinguda al Riad Palais des Princesses, amb un tè a la menta.
Aquesta arquitectura tancada en si mateixa respon a la recerca d’intimitat familiar i a la necessitat de protegir-se del sol implacable. En creuar el llindar, el contrast és colpidor: un passadís estret i fosc s’obre de cop a un pati central a cel obert, el veritable cor i pulmó de l’edifici.
L’espai és inundat de llum i dominat pel murmuri de l’aigua d’una font o d’una petita piscina, envoltada de tarongers, llimoners i plantes aromàtiques que perfumen l’ambient de manera permanent.
Al voltant d’aquest oasi interior es distribueixen les estances en perfecta simetria. Els terres i les parets solen estar decorats amb complexos mosaics de zellige de colors vius, combinats amb guixos tallats a mà i fustes de cedre finament treballades que aporten calidesa.
Les habitacions, situades als pisos superiors, treuen el cap al pati a través de galeries sostingudes per columnes elegants i orienten les finestres cap a l’interior per mantenir la frescor i el silenci. La nostra, encara que una mica petita, és coherent amb tota la resta: decoració impecable, neta i fresca. Al capdamunt, la vida es trasllada a les terrasses, espais oberts coberts de catifes i coixins on es pot esmorzar amb vistes a les teulades de la medina o veure com el capvespre tenyeix de rosa el minaret de la Koutoubia.
Realment el riad és espectacular: envoltat de carrerons, soroll i bullici, hi entres i sembla que et traslladis a un altre món.
Jemaa el-Fna
Història i mite es fonen quan poses un peu a la mítica plaça de Jemaa el-Fna…
…on la gran plaça t’exhibeix bèsties de diferents espècies, cobres reials que ballen al ritme dels ensinistradors i contacontes que mantenen viva la tradició oral de l’Orient.
Amb les cobres, compte: no s’hi poden fer fotos… bé, es poden fer, però pagant. Jo en vaig fer una d’amagat, i el senyor de l’esquerra, amb la mà alçada, em va enganxar, però em vaig fer l’ofès dient que estava mirant el Google Maps…
També convé anar amb compte perquè la gent es pot posar molt «insistent», per dir-ho suaument. Però a la que t’acostumes a dir «la, xukran» («no, gràcies»), el passeig per Jemaa el-Fna el gaudeixes més i pots posar l’atenció a tots els estímuls que reps.
La medina i les adoberies
En creuar el llindar de la plaça, t’endinses en un laberint fascinant on els carrerons estrets, els mercats, els colors, les olors i els sabors es barregen sense demanar permís.
L’aire es torna dens amb l’aroma del comí, el safrà i el te de menta, mentre els crits del regateig t’eixorden a cada cantonada.
Més enllà del bullici comercial, amagades al cor de la medina, bateguen les adoberies, on els artesans continuen treballant les pells en tines rústiques tal com ho feien els seus avantpassats fa segles.
Sota un sol abrasador, les adoberies medievals de Marraquèix treballen en una atmosfera d’una duresa gairebé mística. El viatge de la pell comença amb la neteja i el despilatge: les pells en brut se submergeixen en grans basses de calç viva que, ajudades per la calor sufocant, consumeixen ràpidament el pèl de l’animal.
És a l’etapa de l’estovament que l’entorn es torna veritablement aclaparador. El bany de les peces amb fems de colom desprèn una pudor penetrant, nauseabunda i amoniacal que s’enfila per l’aire calent i domina cada racó del barri. Enmig d’aquest ambient irrespirable, els artesans pasten el cuir amb els peus nus dins d’una aigua tèrbola, esquivant eixams de mosques incessants, atretes per les restes orgàniques que descomponen sota la calor del Marroc.
Agradable? Gens. Interessant? Molt.
Per ser sincer, aquesta visita no estava programada… ens van embolicar, vam acabar fent la ruta i, és clar, després vaig haver de pagar: vaig acabar comprant unes babutxes a la botiga de pells per només 200 dirhams, uns vint euros, i això després d’un regateig intens que va durar, ben bé, vint minuts.
Visitar aquesta ciutat és un contrast colpidor que et fa estar amb tots els sentits activats, entre fascinat i sense saber encara ben bé on ets… un xoc cultural que s’ha de viure, almenys un cop a la vida. I resulta estimulant, així que anem a tastar la increïble cuina marroquina.
Un tast marroquí al Restaurant Atay
El tast culinari és al Restaurant Atay.
El menjar no decep: tot és excel·lent. L’assortit d’amanides, els diferents hummus…
Kefta de xai.
I acompanyat d’aquestes vistes i de les oracions de la tarda, l’experiència culinària és totalment immersiva, una experiència sensitiva de primer nivell, sens dubte.
Avui ha estat un dia intens, amb aventures inesperades: un dia que ha superat les expectatives amb escreix i que, tot s’ha de dir, és també un període d’adaptació i d’integració a la cultura local. Hora de descansar, que demà toca matinar.
Dia 2 – Cap a l’Alt Atles i les kasbahs
Sortim de Marraquèix des de Jemaa el-Fna i emprenem el camí cap a l’Alt Atles. La primera aturada és per esmorzar al Cafè Restaurant Tagudalt.
La parada és de Fórmula 1, en mode pit stop, i ens endinsem en els paisatges del complex muntanyós, i t’adones del perquè del seu renom i de la seva bellesa àrida i enlluernadora.
Tot és àrid, però la natura sempre hi és present. Observeu, a la imatge superior, el fi recorregut verd de la vall: la terra es desprèn de tota vegetació i esdevé un relleu de roca nua i colors vermellosos, però la vida troba el seu refugi més preuat al fons de les valls de l’Alt Atles. Si un s’endinsa per les escletxes d’aquestes muntanyes, de sobte el paisatge mineral s’esquinça i dona pas a unes belles i geomètriques files d’arbres que ressegueixen el fons de les valls.
Aquestes línies de color verd intens no són fruit de l’atzar de la natura, sinó el testimoni d’una arquitectura agrícola ancestral. Els habitants de la regió han canalitzat l’aigua del desglaç per una xarxa de séquies tradicionals, dibuixant camins d’humitat on planten nogueres, ametllers i pollancres en un ordre rigorós. Aquests arbres no només proporcionen fusta per als sostres de les cases de tova i fruits per al comerç, sinó que actuen com un escut que subjecta la terra contra la fúria de les riuades i ofereixen una ombra generosa on cultivar els petits horts de subsistència. Així, cada línia verda esdevé un oasi lineal, un fil de vida que cus la roca de l’Atles i demostra com l’enginy humà pot transformar l’aridesa en un refugi fèrtil.
Aït Ben Haddou, la ciutat de fang
I ara cal fer una aturada i parlar d’allò que estem admirant ara mateix.
Efectivament: el ksar d’Aït Ben Haddou, una espectacular ciutat fortificada de terra i tova que s’aixeca majestuosa al peu de la serralada de l’Atles, a la província d’Ouarzazate. És un dels exemples més cèlebres i ben conservats de l’arquitectura tradicional presahariana, un valor cultural i històric que li va valer la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987.
Durant segles, aquest poble emmurallat va ser un punt estratègic i una parada indispensable per a les caravanes comercials transsaharianes que creuaven el desert per transportar mercaderies valuoses com or, plata, sal i espècies cap a Marraquèix.
A diferència d’una kasbah, que és una casa fortificada unifamiliar, Aït Ben Haddou és un ksar: un poble sencer protegit per torres i muralles defensives, amb un entramat de cases, graners i espais comunitaris. Els seus edificis es van aixecar barrejant fang, palla i aigua, uns materials locals que ofereixen un excel·lent aïllament tèrmic contra el clima extrem de la zona.
Aquesta bellesa atemporal i l’entorn àrid han captivat la indústria del cinema, i han convertit la fortalesa en plató de grans produccions de Hollywood…
…com Gladiator (a l’entrada de la zona ja t’ho recorden), Lawrence d’Aràbia, La Mòmia o la sèrie Game of Thrones. Tot i que la majoria dels seus habitants s’han traslladat a un poble d’arquitectura moderna a l’altra banda del riu Ounila, unes quantes famílies encara viuen a l’antiga ciutadella i mantenen viva la història d’aquest indret mític.
I aquí podem mirar, triar i remenar el producte tradicional local de manera relaxada i tranquil·la: res a veure amb Marraquèix.
Al cim del turó de la ciutat fortificada hi ha les restes de l’antiga agadir, el graner comunal fortificat. Aquesta gran estructura de planta quadrangular complia una funció vital i estratègica: era el lloc més protegit del poble, on es guardaven amb seguretat les collites de cereals, l’or i els documents valuosos de la comunitat.
A més d’actuar de magatzem principal, el recinte servia d’últim refugi defensiu i de talaia de vigilància ideal per detectar enemics des de la distància, gràcies a unes vistes de 360 graus sobre tota la vall del riu Ounila.
Les petites pedres apilades en columnes o piràmides que es veuen escampades pels voltants del cim són els cairns. Històricament han tingut una funció pràctica molt important al desert i a les muntanyes, on aquests munts serveixen des de fa segles de senyals de ruta per ajudar viatgers i caravanes a no perdre’s per camins sense sender marcat. Avui, però, també s’han convertit en un fenomen turístic: la immensa majoria de les columnes de dalt les han fet els mateixos visitants, com un gest simbòlic o un ritual de pas per demanar un desig o marcar que han arribat al cim.
Atlas Studios i la Kasbah de Taourirt
Després d’aquesta magnífica aturada, proseguim la ruta i en fem una de no prevista per veure l’entrada dels Atlas Studios d’Ouarzazate, que resulta que (oh, sorpresa!) és un dels estudis de cinema més grans del món per extensió de terreny i es considera el cor del «Hollywood marroquí», l’Ouarzawood.
Només en podem veure l’entrada perquè, malauradament, no estava contemplat dins de la ruta; hauria estat molt interessant.
I si abans hem visitat un ksar, ara visitem una kasbah, que ja he comentat que era una casa unifamiliar, però, és clar, quan veus aquesta, el terme «casa» es queda curt, molt curt.
Al cor d’Ouarzazate, allà on el desert comença a xiuxiuejar els seus secrets més antics, s’aixeca majestuosa la Kasbah de Taourirt, una fortalesa de terra que sembla brollar directament de les entranyes del sud marroquí. Aquesta obra mestra de l’arquitectura de tova, esculpida amb una sàvia barreja de fang, palla i aigua, desafia el pas del temps amb les seves torres emmerletades i unes façanes geomètriques que canvien de to segons la llum del dia i es vesteixen d’ors intensos quan el sol de la tarda comença a declinar.
En creuar els seus llindars, el visitant s’endinsa en un captivador laberint de passadissos estrets, patis amagats i estances secretes. I no és cap exageració: l’entramat i la distribució de l’estructura et fan perdre l’orientació amb molta facilitat, i algunes habitacions són tan baixes que el cap és un blanc fàcil per a les topades. Evoquen l’època d’esplendor del clan dels Glaoui, la poderosa nissaga que un dia va governar amb mà de ferro les rutes comercials del Sàhara.
Tot i que el buit de les sales nues convida a la contemplació silenciosa, els sostres de fusta de cedre pintats a mà i els delicats estucs que encara perviuen en algunes parets parlen d’un luxe passat, d’intrigues palatines i de caravanes carregades d’espècies i riqueses que hi trobaven refugi.
Avui, la kasbah no és només un testimoni silenciós de la història del Marroc, sinó també un escenari cinematogràfic que fascina artistes i viatgers d’arreu del món.
L’excursió pel laberint de la kasbah ha estat molt interessant: sorprèn la distribució i l’arquitectura de la fortificació, però sobretot sorprèn l’ús dels materials! Aixecar tot això només amb fang, aigua i palla em sembla al·lucinant, tenint en compte que el nucli arquitectònic és del segle XVII. De debò, increïble.
Kalaat M’Gouna i la vall de les roses
Fem una mica més de trajecte i ens aturem a Kalaat M’Gouna, coneguda per ser la porta d’entrada a la vall on es cultiva la rosa de Damasc: l’aroma inunda tota la vall i, al maig, s’hi celebra anualment el Festival de les Roses.
Si pots, es recomana visitar una destil·leria d’aigua de roses: a més de veure’n el procés de destil·lació, pots comprar oli essencial pur, aigua de roses o cosmètics. Això sí, és imprescindible que t’agradi l’olor.
Una nit a la Kasbah Tifawen
I per fi arribem on dormirem avui, la nit abans d’arribar a Merzouga. Ens hostatgem en una kasbah, concretament la Kasbah Auberge Tifawen, situada a les gorges del Dadès, una sèrie d’impressionants desfiladers i canyons esculpits pel riu Dadès.
Com veieu, som més a nivell de la vall i contemplem una immensitat verda que contrasta molt amb el color àrid de la resta de la zona; hi ha una pau oàsica difícil d’explicar.
I la kasbah no decep: és una immersió cultural total! M’encanta!
Les habitacions són grans i còmodes…
…amb un petit balconet-mirador que et recorda on ets i fa que l’experiència tingui continuïtat, fins i tot somiant.
Bona nit, nòmades! Fins demà!
Dia 3 – Les gorges del Todra i el desert
I avui, al tercer dia d’estada al Marroc, ens llevem sabent que la propera nit dormirem sota el cel del desert. Però abans fem una darrera parada: les gorges del Todra.
Són un dels congosts de roca calcària més espectaculars del món, al vessant oriental de l’Alt Atles, a uns quinze quilòmetres de la ciutat de Tinghir. El riu Toudra ha anat excavant un canyó de parets verticals que, en el seu punt més estret, fa només deu metres d’amplada i arriba a tenir fins a tres-cents metres d’alçada.
És impossible que una fotografia capturi la immensitat que es veu des de terra i com t’arribes a sentir de petit. Per això hi poso aquesta imatge, on es veuen persones i una petita kasbah, perquè us feu una idea de les dimensions de què parlem.
Els nostres peus ens fan travessar parets monumentals de pedra calcària que s’alcen verticals com gegants de terracota que volguessin tocar els núvols. A mesura que el congost s’estreny, la calor intensa de la plana retrocedeix i dona pas a un aire fresc i protector que s’escola entre les ombres. El murmuri constant del riu acompanya cada pas, amb l’aigua cristal·lina saltant entre els còdols i reflectint els tons vermellosos de la pedra que l’abraça. Caminar per aquí, entre el color encès de les catifes que els venedors comencen a estendre i la immensitat d’unes parets que fan sentir insignificant qualsevol viatger, és connectar amb la força més pura i serena d’una terra que sembla aturada en el temps.
A més del turisme inevitable, molta gent autòctona hi ve a passar el dia per gaudir del lloc i de la frescor de l’aigua mentre fa un piscolabis.
Cap al desert de Merzouga
En sortir de les gorges recuperem la sensació de mida normal (per un moment, he entès com es devia sentir un habitant de Liliput al costat de Gulliver) i ja arribem a Merzouga. De fet, arribem a la Moroccan Activities Company, l’agència que s’ha encarregat de tot i que ens portarà al punt exacte on dormirem.
Però per arribar-hi hem de triar el transport, és clar. Hi ha dues opcions: damunt d’un dromedari o conduint un quad 4x4. I per si us ho pregunteu, no: no he dubtat ni un moment. Part del grup tria el quad; jo, i un grup majoritari, triem el dromedari. Vas al desert, oi? Experiència nòmada total, oi? Doncs dromedari!
No us sabria dir ben bé quant va durar el recorregut; diria que, damunt del dromedari, deuria ser al voltant d’una hora i mitja, però han passat tres anys i mig i no ho recordo prou bé. Ara bé, és l’únic que no recordo amb precisió, el temps, perquè damunt de la bèstia i enmig del desert el temps pren una dimensió molt diferent: senzillament deixa d’existir, i la màgia del desert t’engoleix i et deixes portar.
I aquí som, per fi, al desert de Merzouga, conegut sobretot per l’impressionant camp de dunes d’Erg Chebbi, una de les joies naturals més fascinants del Marroc i la porta d’entrada ideal al mític Sàhara. Les seves immenses acumulacions de sorra daurada, que poden arribar als 150 metres d’alçada, canvien de to de manera espectacular amb la llum de l’alba i del capvespre.
Com podeu veure, les vistes són espectaculars, i el trajecte amb dromedari és tranquil, suau i rítmic. Això sí, aneu amb pantaló llarg, perquè el contacte amb els pèls i la pell curtida de la bèstia pot fer passar una mala estona: una parella anava en pantalons curts i encara se’n recorden.
No hi ha soroll i, per sort, bufa poc el vent i no cal tapar-se la cara. Dempeus, notes com la sorra fina s’escola entre les botes. Només hi ha silenci i, allà on miris, un mar de sorra ondulada que dibuixa formes segons la direcció del vent. Hi camines i la sorra es mou de manera uniforme, com si fos un tot.
T’asseus i mires mentre el sol es pon i el desert canvia de groc a taronja rogenc. Et treu l’alè. I segueixes mirant, admirant, processant que és real, sense pensar en res, sense esforç: la ment senzillament es desconnecta de tot, tant se val d’on véns, qui ets, a què et dediques o quines preocupacions mundanes ocupen el teu dia a dia. Aquí tant se val tot. Ets tu, més petit que un gra de sorra, en comunió total amb el desert. No m’esperava sentir això, i m’alegro infinitament d’haver-hi estat.
M’hauria quedat aquí molta més estona, però hem d’arribar al campament abans que el sol decideixi donar-nos una treva i vagi a descansar per donar el relleu a la lluna.
Una nit al campament
El Azaurad Luxury Desert Camp ens rep amb els braços oberts i amb llums de benvinguda, perquè la lluna ja és la protagonista de la nit. De fet, només falta que aparegui Xahrazad per creure’t que estàs dins de Les mil i una nits.
Deixem l’equipatge a la tenda, que és enorme, i marxem de pressa a seguir gaudint d’aquesta nit única.
Sopem i, després, ens reunim al voltant del foc (la baixada de temperatura de la nit al desert és notable) per cantar cançons tradicionals, i ens envaeix una eufòria mística… mil·lenària.
No trigarem gaire a anar a dormir, perquè demà tothom s’alçarà per veure l’alba.
I, creient-nos matiners, pugem dunes amunt per veure el relleu de nou entre el satèl·lit i l’aster, i ens sorprenen els dromedaris, que ja són allà, tranquils, descansant, amb la voluntat de fer-nos companyia i de compartir l’experiència, per fer-la encara més única.
I no sabria amb què quedar-me, si amb la posta de sol o amb l’alba. De fet, ara que hi penso, importa?
Dia 4 – De Merzouga a Fes
Emprenem el camí de tornada: si el viatge va començar a Marraquèix, acabarà a Fes. El trajecte és més directe i només fem una aturada. Una mica abans d’arribar a Ifrane hi ha un santuari de micos, i allà gaudim d’aquests entremaliats mamífers, que fan qualsevol cosa per aconseguir menjar.
I ja que hi som, visitem una figura de pedra que s’ha convertit en l’ànima i el símbol del lloc: el cèlebre Lleó d’Ifrane.
Aquesta escultura, tallada directament sobre la roca viva, data dels voltants dels anys trenta, quan la ciutat tot just començava a dibuixar-se sota el protectorat francès. Els relats de la vora del foc l’atribueixen a la desesperació d’un presoner de guerra que buscava la llibertat a cops de cisell, però, sigui com sigui, evoca els lleons de l’Atles, una mítica subespècie salvatge que va rugir per aquelles muntanyes fins que la caça i el progrés en van apagar els batecs per sempre.
Dia 5 – Fes i el comiat
Tocant al vespre arribem a Fes, però serà una aturada ràpida, perquè l’endemà al migdia ja tornem. Tot i això, tenim temps de gaudir de l’hospitalitat del Riad Almaz.
Les característiques són les de qualsevol altre riad però aquest, segurament perquè és en una zona de carrerons més enclotats, té una atmosfera més fosca i més íntima: un altre tipus d’oasi dins del bullici de Fes.
També gaudim d’un exquisit sopar al Palais de Fes Suites & Spa…
…que, com podeu imaginar, no ens deixa pas amb gana i, com a Marraquèix, ens regala unes vistes úniques de la ciutat.
De fet, sopem tan bé que decidim tornar-hi l’endemà per esmorzar abans d’anar cap a l’aeroport. I l’esmorzar tampoc no decep.
Tant de bo hagués pogut allargar l’estada (però la feina és la feina) i, com a mínim, estar-m’hi un dia més per visitar una mica Fes, la més antiga de les ciutats imperials del Marroc i considerada el cor espiritual, cultural i religiós del país, que per això rep el nom popular de «la Meca de l’Oest». Encara que, mirant el costat positiu, és un motiu de pes per tornar-hi.
Així doncs, ja és hora de marxar i d’agafar el vol de tornada a casa…
Epíleg: un viatge per recordar
Mentre espero l’embarcament, a la sala de l’aeroport de Fes, faig un repàs d’aquests cinc dies. L’edifici ja m’ho havia dit quan hi he arribat: a la façana, uns murs de motius geomètrics repeteixen, una vegada i una altra, la mateixa estrella de vuit puntes que he vist als mosaics dels riads, als arcs de les kasbahs i a les portes de fusta. El Marroc és un país que s’explica en patrons, i jo me’n vaig amb la sensació d’haver-ne llegit només els primers versos.
Han estat dies màgics. Un altre continent, una cultura totalment diferent, uns gustos, uns colors, uns sabors i uns sorolls que t’aclaparen, i uns paisatges que t’enlluernen: les muntanyes de l’Atles amb els seus fils verds, les gorges, les ciutats de fang, el desert de Merzouga —l’entrada al mític Sàhara—. I els animals que et sorprenen pel camí: cobres, dromedaris, micos. La gent autòctona de fora de les ciutats és una amfitriona de primera, de les que t’ofereixen el tè abans que et plantegis si el vols.
No he viatjat només físicament. Ha estat un viatge que realment et posa a prova i que, si vols tenir una bona experiència, t’obliga a adaptar-te i a integrar-te: a regatejar i a dir «no, gràcies» amb un somriure, a deixar-te perdre pels carrerons sense mapa, a no jutjar el que no entens, a quedar-te en silenci quan l’únic que hi ha per dir és el vent. El contrast ho explica tot: la febre de Jemaa el-Fna al capvespre, el murmuri d’una font en un pati de riad i, de sobte, la quietud absoluta d’una duna.
I d’aquella duna n’he guardat l’escena que no se me’n va. Més petit que un gra de sorra, vaig veure caure el sol i, hores més tard, tornar-lo a sortir, i vaig comprendre que la pregunta de si m’estimava més la posta o l’alba no tenia resposta, perquè allà el temps simplement va deixar de comptar. Han passat tres anys i mig, i el cap ja ha esborrat les hores, el recorregut exacte, el preu de les babutxes. El que no ha esborrat és la sensació: el silenci, la sorra entre les botes, el cel ple d’estels sobre un campament de llanternes.
Només he tocat la porta de l’Alkebulan i, de moment, m’hi he quedat. Però he après el que volia saber: que hi ha llocs que et canvien el ritme amb què mires, que l’Àfrica no s’acaba en una fotografia i que, quan toca tornar a casa, el viatge de debò acaba de començar. Un viatge per als sentits. Un viatge per recordar.
Més petit que un gra de sorra, en comunió amb el desert: aquí tant se val tot.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.