Dresden - La Florència de l’Elba
Hi ha ciutats que s’escriuen amb tinta i d’altres que es modelen, pacientment, amb les cendres del seu propi passat. Dresden pertany, irremeiablement, a aquesta segona estirp. Coneguda històricament com la «Florència de l’Elba», la capital de Saxònia s’estén a la vora del riu com un miratge de l’edat d’or barroca, un paisatge urbà on la línia entre la immortalitat artística i la tragèdia històrica és gairebé invisible.
- Frauenkirche
- Terrassa de Brühl i Set Planetes
- Hofkirche
- Residenzschloss
- Zwinger
- Semperoper
- Fürstenzug
- Georgentor
- Restaurant Pulverturm
Aquest relat forma part del viatge a Berlín, però he preferit explicar-lo a part per la bellesa del lloc. Dresden, a poc més de dues hores de la capital, és una d’aquelles ciutats que no es limiten a ensenyar-te el passat: te’l fan sentir.
Una ciutat feta de cendres
Durant la Segona Guerra Mundial, sobretot cap al final, Alemanya va patir bombardejos d’una magnitud mai vista contra moltes de les seves ciutats. Hamburg, Colònia, el centre de Berlín i Dresden van quedar entre les més malmeses. El febrer de 1945, els bombardejos aliats van reduir el cor històric de Dresden a un erm de runa i silenci, un buit que semblava definitiu.
Malgrat això, el batec de la ciutat no es va aturar. Les dècades posteriors han estat el testimoni d’un dels miracles de reconstrucció més colossals de la història d’Europa, i caminar avui pel centre és fer-ho per un decorat que és alhora ben antic i ben nou.
La Frauenkirche, el cor de la ciutat
Passejar avui per l’Altstadt, el nucli antic, a la riba meridional de l’Elba, és endinsar-se en una simfonia de pedra sorrenca retrobada. El viatger es troba, ben aviat, sota la mirada imponent de la Frauenkirche, l’església luterana de Nostra Senyora que domina la plaça del Neumarkt.
Durant quaranta-cinc anys, la seva absència va ser una ferida oberta: un túmul de runes ennegrides que el règim de la postguerra va voler mantenir com a monument contra els horrors del conflicte. No va ser fins a principis del segle XXI que, gràcies a l’esforç col·lectiu i a la memòria dels detalls, el temple va tornar a elevar la seva monumental cúpula de pedra cap al cel.
Per dins, l’església és una explosió de llum i de color suaus: galeries ovalades que s’enfilen sota una cúpula pintada en tons pastel i, al fons, un altar i un orgue daurats que s’alcen entre columnes clares. Una festa barroca en un temple luterà.
No em direu que no és espectacular…
Si hom s’hi acosta prou, veurà que la façana és un mosaic texturat: les pedres noves, de tons clars i daurats, conviuen amb els blocs originals rescatats de la runa, foscos i cremats, que actuen com a cicatrius visibles d’un passat que no es vol oblidar.
Un tros de runa original de l’església.
La Terrassa de Brühl i el Balcó d’Europa
A pocs passos d’allà, el romanticisme es fa camí fins a la Terrassa de Brühl, coneguda encertadament com el «Balcó d’Europa».
A l’extrem de la cèlebre terrassa, allà on el teixit urbà sembla obrir-se per deixar respirar el riu, el visitant topa amb una subtil i fascinant expressió d’art històric: el Monument als Bastions dels Set Planetes (Denkmal der sieben Planetenbastionen).
La composició s’estructura al voltant d’una esfera central de bronze d’1,2 metres de diàmetre que emergeix del paviment: una esfera deliberadament deformada i esquerdada que evoca una Terra colpejada pels estralls del temps i de la guerra, o potser la mateixa Dresden renaixent de les seves pròpies ferides. A l’entorn, set plaques circulars de bronze s’incrusten al terra formant anells concèntrics de llambordes. Cada medalló porta els relleus i els símbols dels cossos celestes de l’astronomia clàssica: Saturn, Júpiter, Mart, el Sol, Venus, Mercuri i la Lluna.
Lluny de ser una simple al·legoria còsmica o un rellotge de sol, el conjunt és un homenatge poètic a l’antiga ciutadella renaixentista que hi ha just a sota. El 1721, sota el regnat d’August el Fort, els set grans bastions que blindaven les muralles de Dresden van ser rebatejats amb els noms d’aquests set planetes. Així, el monument entrellaça de manera magistral la protecció militar de la terra i la immensitat dels cels, i ens recorda que, sota els passos distrets dels turistes, batega la fortalesa subterrània que un dia va definir la història de la ciutat.
Des d’aquesta antiga fortalesa convertida en passeig elevat, es pot contemplar el discórrer mandrós de l’Elba i les siluetes dels vells vaixells de vapor…
La Hofkirche i el Residenzschloss
…mentre a l’esquena s’aixeca la majestuositat de la Hofkirche, la catedral catòlica que evoca l’època en què els reis de Saxònia van haver de canviar de fe per aspirar a la corona polonesa.
El passeig connecta de manera natural amb el Residenzschloss, el palau residencial que va ser el centre del poder polític de la dinastia Wettin. És un complex renaixentista reconstruït amb paciència després de la guerra, i entre les seves sales hi ha la Volta Verda, una cambra del tresor d’una opulència gairebé mística, on l’orfebreria, l’ambre i els diamants brillen com si el temps no hi hagués passat.
El Zwinger, el barroc fet escenari
Però si hi ha un indret on la reconstrucció esdevé pura poesia arquitectònica, aquest és el Palau Zwinger.
El nom, Zwinger, és el terme alemany per a l’espai entre dues muralles defensives, i justament aquí, entre les antigues fortificacions, es va aixecar aquesta fantasia barroca. Concebut per August el Fort com un escenari a l’aire lliure per a les festes de la cort, aquest conjunt de pavellons i galeries és la màxima expressió del barroc alemany. Els seus patis simètrics, coronats per la cèlebre Porta de la Corona i decorats amb fonts que murmuren sota els arcs…
Malauradament, ara mateix està en reformes. Tot i això, és fàcil imaginar que, en plena forma, ha de ser espatarrant.
…allotgen avui la Galeria de Mestres Antics, un refugi on la Madonna Sixtina de Rafael continua captivant els visitants exactament igual que ho feia abans que el món canviés de segle.
La Semperoper, el temple de la música
Just al costat, obrint-se a una gran plaça monumental, la Semperoper s’alça com el temple de la música. Porta el nom de l’arquitecte Gottfried Semper, que en va dissenyar el primer teatre. Aquest teatre de l’òpera ha estat destruït dues vegades al llarg de la seva història —víctima d’un incendi i de les bombes— i aixecat de nou cada cop. Manté una acústica i una sumptuositat interior que mantenen viu el llegat de Wagner i de Strauss, que hi van estrenar algunes de les seves obres mestres.
El Fürstenzug i el Georgentor
Abans d’abandonar el teixit d’aquests carrers ressuscitats, el viatger topa, gairebé per sorpresa, amb una paret que va sobreviure en bona part a la catàstrofe: el Fürstenzug, o la Desfilada dels Prínceps.
És un mural de porcellana impressionant que recorre més de cent metres de longitud a l’exterior del palau. Milers de rajoles de la prestigiosa manufactura de Meissen hi mostren la línia de cavallers, ducs i reis que van governar aquestes terres. El contrast és colpidor: mentre el voltant queia llastimosament, aquest mosaic de porcellana va resistir el calvari tèrmic dels incendis i va quedar com un pont suspès en el temps.
El pati interior que acompanya la Desfilada dels Prínceps.
I quan encara estàs embadalit amb aquest mur impressionant, desafiant al pas del temps i fins i tot de les bombes, et trobes de cop i volta amb el Georgentor, la Porta de Jordi, un dels edificis històrics més fascinants de la ciutat vella: el primer monument d’estil renaixentista de Dresden i un dels accessos al palau. Va ser construït entre el 1530 i el 1535 per ordre del duc Jordi el Barbut i, amb les remodelacions de finals del segle XIX, va adoptar una estètica neorenaixentista molt més ornamentada, coronada per una estàtua eqüestre del mateix duc.
L’arc, flanquejat per figures colossals, dona a la Schlossplatz, amb la torre de la Hofkirche i el palau com a decorat.
Un àpat a l’ombra de la Frauenkirche
Després d’aquest dia fascinant passejant per la part antiga de Dresden, anem a dinar al Pulverturm, a la mateixa plaça de la Frauenkirche, on ens rep una figura d’August el Fort amb un cartell de benvinguda.
L’interior és espectacular, de debò: un restaurant d’ambientació medieval, amb voltes, banderes i taules de fusta, com si dinéssim dins d’un castell.
El menjar, correcte… guanya el local, ja m’enteneu.
Dresden, un fil d’or entre les cicatrius
A Berlín, la història s’ensenya a pèl: els impactes de bala a les façanes, les franges del Mur al paviment, els memorials a cada cantonada. A Dresden, en canvi, la ciutat ha triat un altre camí. No amaga el que va passar, i la Frauenkirche, amb els seus blocs ennegrits entre la pedra clara, ho recorda a cada mirada, però ha sabut lligar els fragments de la seva història amb un fil d’or, convertint la destrucció en l’inici d’una bellesa perenne i serena.
Potser per això Dresden se sent tan diferent de la resta del viatge. Després de dies de memorials, de murs i de camps d’esteles, aquí la memòria no pesa: s’ha fet cúpula, porcellana i música. Però no és una memòria adormida. Cada bloc fosc incrustat a la façana de la Frauenkirche, cada rajola que va sobreviure al foc, recorda quant va costar aquesta serenor i quanta paciència ha calgut per recuperar-la.
De debò: és una ciutat realment espectacular i val moltíssim la pena visitar-la. Aquesta atmosfera barroca t’absorbeix i et trasllada.
Dresden demostra que una ciutat també es pot reconstruir amb memòria: sense oblidar les cendres, i amb la paciència de qui cus, pedra a pedra, un fil d’or.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.