Berlín - L’Atenes de l’Spree
Feia anys que Berlín era a la meva llista de pendents. Volia veure en persona un dels bustos més famosos i captivadors del món, el de Nefertiti, i passejar per una ciutat que ha marcat la geopolítica de tot el segle XX. Una ciutat que s’ha aixecat de les seves runes —de manera ben literal— i que conserva les cicatrius a la vista per no tornar a repetir els errors del passat.
- Hotel Albion Spreebogen
- Reichstag
- Monument de Guerra Soviètic
- Porta de Brandenburg
- Ambaixada russa (cel·la de Navalni)
- Lustgarten i Illa dels Museus
- Hofbräu Wirtshaus
- Memorial del Mur (Bernauer Straße)
- East Side Gallery
- Tränenpalast
- Alexanderplatz
- La Maison
- Restaurant Lorbeer (Pappelallee 77)
- Memorial de l’Aktion T4
- Memorial de la Resistència Alemanya
- Frase de Georg Elser (Wilhelmstraße 49)
- Führerbunker
- Memorial de l’Holocaust
- Tempelhofer Feld
- Curry 36
- Marheineke Markthalle
Recordar el passat per tenir-lo present en el dia a dia és senyal d’una societat madura, que només vol ser millor. Per això aquest viatge no el plantejo com un recorregut de postals, sinó com una immersió en una ciutat que no ha amagat mai la seva història, ni la bona ni la dolenta. A veure què hi trobo i, sobretot, què em transmet.
Una cicatriu feta ciutat
Berlín és un palimpsest urbà: el segle XX hi va escriure i esborrar, amb una violència inusitada, els capítols més convulsos de la modernitat. Nascuda de la humilitat geogràfica, la seva història recent és un pèndol tràgic que ha oscil·lat entre l’esplendor avantguardista i l’abisme absolut, i ha deixat als carrers una identitat indomable que es nega a quedar sepultada sota el formigó.
El segle va començar amb l’ostentació de l’Imperi Prussià, però la Primera Guerra Mundial va trencar aquell món. Als anys vint, la República de Weimar va convertir la ciutat en la meca de l’avantguarda europea: un oasi de llibertat creativa, de vida nocturna, de teatre brechtià i d’efervescència expressionista que desafiava qualsevol norma. Aquell miratge es va ensorrar el 1933 amb l’ascens del nazisme. Berlín va quedar llavors segrestada per la megalomania de Hitler i del seu arquitecte, Albert Speer, que volien rebatejar-la «Germania» i fer-ne la capital d’un imperi que havia de durar mil anys.
El deliri va acabar el 1945, amb la Batalla de Berlín. La ciutat, reduïda a un paisatge lunar de runes i cendres, va passar de ser el cor del totalitarisme a ser el botí dels aliats. Repartida en quatre sectors d’ocupació, va encarnar com cap altra la paradoxa de la Guerra Freda. Del Mur te’n parlaré més endavant: li dedico tot un dia.
Quatre noms per a una ciutat
El caràcter canviant de Berlín es reflecteix en els noms i els sobrenoms que l’han acompanyada, cadascun lligat a una època.
Berlín. La cultura popular el relaciona amb la paraula alemanya Bär (ós), l’animal que adorna el seu escut, però l’etimologia real ve de l’eslau polabi berl, que vol dir «aiguamoll» o «terra pantanosa»: la naturalesa humida dels terrenys del riu Spree on es va fundar.
L’Atenes de l’Spree. És un sobrenom il·lustrat, nascut sota els reis prussians, sobretot Frederic el Gran. Lloava la ciutat com a gran centre d’arts, ciències i arquitectura clàssica, i comparava la lluentor de les seves universitats i museus amb la de l’antiga Grècia.
La ciutat grisa. Ve de la postguerra: els bombardejos, la reconstrucció ràpida en formigó funcionalista i, a la part oriental, la boira d’hivern sobre l’arquitectura socialista van fixar la imatge d’una ciutat sombria, industrial i melancòlica.
La ciutat de la llibertat. És la resposta a l’anterior. Després de la caiguda del bloc soviètic, Berlín es va convertir en la capital de la reinvenció, bressol de la cultura underground, del techno i del teixit artístic més obert i tolerant d’Europa.
Avui, passejar per Berlín és caminar per un mosaic de records contraposats, on el passat de fang eslau, la sumptuositat prussiana, la foscor totalitària i la llibertat contemporània conviuen sense demanar permís.
Dia 1 – El Berlín del poder
Per passar aquests dies a Berlín trio l’Albion Spreebogen Waterside Hotel, amb unes finestres que donen a un meandre del riu Spree. L’habitació és àmplia, amb uns finestrals enormes que deixen entrar tota la llum del dia.
Després d’un bon descans i d’un bon cafè, comencem el primer dia amb un cel tapat i un fred que marca 12 graus. El gris del cel ens acompanyarà tota l’estada i, la veritat, no desentona gens amb la ciutat.
El Reichstag i el Bundestag
Comencem pel cor polític de la ciutat. El Bundestag, el parlament federal d’Alemanya, té la seu al Reichstag, un edifici històric al bell mig de Berlín que és alhora un dels grans punts d’interès polític, històric i turístic. El que més el distingeix és la cúpula de vidre dissenyada per l’arquitecte Norman Foster, un símbol de la transparència democràtica.
La història d’aquest parlament va lligada a la divisió i la reunificació del país. Durant la República de Weimar era una democràcia parlamentària plena, però l’incendi de l’edifici el 1933 va servir a Hitler de pretext per abolir els drets democràtics i iniciar la dictadura. L’edifici va quedar abandonat i el parlament va perdre tot el poder real.
Després de la guerra, l’Alemanya Occidental necessitava una capital provisòria i va triar Bonn, una petita ciutat universitària a la vora del Rin, precisament per subratllar que la divisió era transitòria. Allà va néixer el Bundestag actual, en una antiga escola de pedagogia i, en algun moment, fins i tot en una antiga estació de bombament d’aigua. Berlín Occidental no formava part legal de la República Federal, de manera que els berlinesos no votaven: enviaven vint-i-dos delegats sense dret de vot. L’Alemanya de l’Est, per la seva banda, tenia un parlament propi i no democràtic a Berlín Est.
Tot va canviar amb la reunificació. El 1991 el Bundestag va decidir on s’havia de situar el govern, en una de les votacions més ajustades de la seva història: 338 vots a favor de Berlín contra 320. El trasllat va trigar gairebé una dècada, fins que, a finals dels noranta, el parlament va estrenar el Reichstag completament remodelat per Foster. Bonn manté com a compensació el títol de Ciutat Federal i continua sent la seu secundària d’alguns ministeris.
Memorials al voltant del Reichstag
Just davant de l’entrada principal, a la Platz der Republik, hi ha una instal·lació que passa fàcilment desapercebuda: el Memorial als membres del Reichstag assassinats, obra de Dieter Appelt i d’altres artistes, inaugurat als anys noranta.
Són noranta-sis plaques de ferro colat col·locades verticalment, una al costat de l’altra, com una filera de llibres o una tanca. Cada placa recorda un dels diputats de la República de Weimar perseguits, empresonats o assassinats pel règim nazi, i hi ha gravats el nom, les dates de naixement i de mort i el camp de concentració o el lloc on van morir. És un record discret i molt gràfic del que va costar la democràcia que té al darrere.
A pocs metres, ja dins del parc del Tiergarten, hi ha el Memorial a les víctimes sinti i romaní del nazisme. Recorda entre 220.000 i 500.000 persones assassinades en el Porajmos, el genocidi nazi d’aquests pobles, i va ser inaugurat el 2012 per la cancellera Angela Merkel.
L’artista israelià Dani Karavan el va concebre com una piscina circular d’aigua fosca, amb una pedra triangular al centre. La forma de la pedra evoca els triangles que havien de portar els presoners dels camps i, cada dia, hi deixen una flor fresca. Al voltant de la vora, en lletres de bronze, corre el poema Auschwitz del poeta italià Santino Spinelli. És un lloc de silenci absolut enmig del parc.
Una mica més enllà, a l’avinguda Straße des 17. Juni, el Tiergarten amaga un dels grans memorials que la Unió Soviètica va alçar a la ciutat: el Monument de Guerra Soviètic. El van construir just després de la guerra i és alhora un monument i un cementiri militar, on descansen entre dos mil i dos mil cinc-cents soldats caiguts en la Batalla de Berlín.
Té una curiositat prou reveladora. Durant la Guerra Freda va quedar dins del sector britànic, és a dir, a Berlín Oest, però es va permetre que soldats de l’Exèrcit Roig vinguts de la zona oriental hi fessin guàrdia d’honor de manera regular. Els arquitectes i escultors el van dissenyar com una estoa corbada amb columnes i una gran estàtua de bronze d’un soldat al centre, flanquejada per dos tancs T-34 i dues peces d’artilleria que van participar en la presa de la ciutat. Per aixecar-lo es va reaprofitar el granit i el marbre de la Cancelleria del Reich, l’edifici nazi destruït en els combats.
La Porta de Brandenburg
El passeig acaba, com gairebé tot a Berlín, davant de la seva icona més famosa. La Porta de Brandenburg, a la Pariser Platz, és un monument neoclàssic de finals del segle XVIII que avui simbolitza la pau i la unitat del país. El rei Frederic Guillem II de Prússia la va encarregar a l’arquitecte Carl Gotthard Langhans, que es va inspirar en els Propileus de l’Acròpolis d’Atenes: 26 metres d’alçada, 65 d’amplada i dotze columnes dòriques de gres. Al capdamunt hi ha la Quadriga, una carrossa de bronze que representa la deessa de la Victòria.
La història de la porta és un resum de la de l’Europa moderna. Napoleó va conquerir Berlín el 1806 i es va endur la Quadriga a París com a trofeu de guerra; després de la seva derrota, va tornar a la ciutat amb una creu de ferro afegida. Els nazis la van fer servir d’escenari per a les seves desfilades de torxes. La guerra la va deixar greument malmesa i la Quadriga actual és una rèplica feta posteriorment a partir dels motlles originals. Amb la construcció del Mur, la porta va quedar atrapada a la franja fronterera, a la terra de ningú, inaccessible per als berlinesos d’un costat i de l’altre, i es va convertir en la gran imatge de la divisió. Es va tornar a obrir el desembre de 1989, ja convertida en el símbol de la reconciliació i la llibertat.
Un detall que és fàcil de passar per alt, al paviment: una placa que recorda el discurs que Ronald Reagan va pronunciar davant del Mur el 1987, un dels moments més citats de la Guerra Freda.
La cel·la de Navalni
Ens aturem davant de l’ambaixada de Rússia, a Unter den Linden. El gener de 2023, uns partidaris de l’opositor rus Aleksei Navalni hi van instal·lar una rèplica exacta de la seva cel·la de càstig, de dos metres per tres, coneguda com a SHIZO.
Navalni, líder de l’oposició russa i activista anticorrupció, va ser el principal desafiament polític de Vladímir Putin. El 2020 va ser enverinat amb Novitxok i tractat aquí, a Berlín; va tornar a Rússia, el van empresonar i va morir el febrer de 2024 en una colònia penal de l’Àrtic, on complia una condemna de dinou anys per motius polítics. Berlín no és només memòria: també és una ciutat on la lluita per la llibertat segueix present.
El Lustgarten i l’Illa dels Museus
Continuem la ruta fins al Lustgarten, un jardí des d’on es poden gaudir alguns dels grans referents arquitectònics de la ciutat.
Des d’aquesta perspectiva veiem l’Altes Museum, la Berliner Dom i, al fons, la torre de televisió.
L’Altes Museum (el Museu Antic) és una de les grans joies de l’Illa dels Museus i una obra mestra del neoclassicisme alemany. Per fora impressiona la façana de divuit columnes jòniques que miren al Lustgarten; per dins, una rotonda central inspirada directament en el Panteó de Roma.
La Berliner Dom, la catedral de Berlín, és el temple evangèlic més gran de la capital. D’estil neorenaixentista i neobarroc, coronada per una cúpula d’uns cent metres, serveix tant de lloc de culte com de panteó de la dinastia Hohenzollern.
Una de les seves portes de bronze és la de la Reconciliació, obra de l’escultor Siegfried Krepp, de la RDA. Mostra en relleu la paràbola bíblica del fill pròdig —la marxa a la part superior i el retorn a sota, amb figures grans— i va ser molt controvertida en el seu moment per trencar amb l’estil històric de l’edifici.
L’altre gran referent és la Fernsehturm, la torre de televisió, a l’Alexanderplatz. Amb 368 metres és l’estructura més alta d’Alemanya i ofereix unes vistes panoràmiques de 360 graus de tota la capital. La va aixecar la RDA com a símbol de progrés i de poder comunista.
Una curiositat: quan el sol es reflecteix a l’esfera d’acer de la torre, sovint hi dibuixa una brillant silueta en forma de creu. Durant la divisió, els ciutadans de la zona oest en deien amb ironia «la venjança del Papa», pel contrast amb l’ateisme oficial del règim que l’havia construït.
Mentre Nike porta l’heroi caigut a l’Olimp, al darrere tenim una altra perspectiva de la Berliner Dom i de la Fernsehturm.
El primer dia ha estat llarg i ple de descobertes, un petit tast del que ens espera, però ja veig que aquesta ciutat traspua història i, sobretot, patiment. Fins i tot el clima gris va a joc amb els colors de la ciutat: és una mimetització fascinant.
Un àpat bavarès
Els peus ja comencen a queixar-se i l’estómac a rondinar, i amb raó, perquè encara no hem menjat res en tot el dia. Anem al Hofbräu Wirtshaus, a tocar de l’Alexanderplatz: la rèplica berlinesa de l’Hofbräuhaus de Munic, una de les cerveseries i tavernes més antigues i famoses del món, fundada fa més de quatre segles pel duc Guillem V de Baviera.
És un recinte enorme, amb capacitat per a milers de persones, bancs llargs de fusta, cambrers vestits amb la indumentària tradicional bavaresa (Dirndl i Lederhosen), música en directe i, per descomptat, la cervesa Hofbräu servida en gerres d’un litre.
Decidim tastar una mica de tot. Mentre arriba la comanda, que va ràpid, fem un entrant típic: el Brotzeit-Brett, la safata de picoteig alemanya (Brotzeit significa literalment «el temps del pa»), una opció perfecta per acompanyar la primera cervesa, evidentment.
I què millor, a continuació, que una Bayerische Kartoffelsuppe ben calenta en un dia fred?
Seguim amb unes salsitxes bavareses amb xucrut i una Schnitzel (escalop) vienesa…
…i acabem amb el postre tradicional per excel·lència: un Lauwarmer Apfelstrudel.
Un dia llarg es mereix un bon àpat, o què us pensàveu?
Dia 2 – La Guerra Freda i el Mur
Avui toca endinsar-nos en el període de màxima fractura de la història contemporània: la Guerra Freda i el Mur de Berlín.
La Guerra Freda va ser un llarg pols geopolític, ideològic i militar que va dividir el món en dos blocs irreconciliables sota l’ombra de l’amenaça nuclear. Va durar entre quaranta-quatre i quaranta-sis anys i, dins d’aquest període, el Mur va aguantar, exactament, 28 anys, 2 mesos i 27 dies.
Quan els ecos de la Segona Guerra Mundial tot just s’apagaven, els aliats que havien derrotat el feixisme es van girar l’esquena. D’una banda, els Estats Units lideraven el bloc capitalista; de l’altra, la Unió Soviètica estenia la seva influència sobre l’Europa de l’Est. Mai no van arribar a enfrontar-se directament —la por a una destrucció mútua ho impedia—, però van encendre guerres per procuració arreu del planeta i en van lliurar una altra de propagandística, econòmica i tecnològica.
Alemanya després de la capitulació: repartida en quatre zones, una per a cada aliat vencedor.
Aquest repartiment va deixar Berlín enmig del territori soviètic i la part aliada, aïllada. Malgrat tot, era una zona pròspera i occidentalitzada que només podia rebre subministraments per uns pocs corredors, vigilats per les autoritats soviètiques.
L’epicentre d’aquesta línia de fractura va ser Europa, partida pel que Winston Churchill va batejar com el «Teló d’Acer». I enlloc no es va fer tan palpable aquella ferida com a Berlín, un oasi occidental atrapat en ple cor de l’Alemanya de l’Est comunista.
Els quatre sectors de Berlín.
Entre el 1949 i el 1961 va marxar de la RDA cap a la RFA gairebé un 20% de la població, uns tres milions de persones. Era una hemorràgia demogràfica, i també una fuga de cervells —científics, arquitectes, metges…— que deixava en evidència la política comunista del Kremlin. La resposta va ser el Mur.
No va ser cosa d’una nit, sinó un procés que va durar dècades i que va transformar una barrera improvisada en un dels sistemes de fortificació més letals del món. Va començar la matinada del 13 d’agost de 1961, amb l’anomenada Operació Rosa: en poques hores, l’exèrcit i la policia comunistes van desplegar 155 quilòmetres de filferro d’espines al voltant de Berlín Oest, van tallar el metro i el tren i van omplir els carrers de barricades. Poc després, el filferro va deixar pas a un mur de blocs i de maons. En molts barris fronterers, les mateixes façanes dels edificis es van convertir en la frontera i les finestres de les plantes baixes van ser tapiades perquè ningú no pogués saltar cap a l’Oest. Al final, el mur va ser de plaques de formigó armat coronades per un tub llis, perquè ningú no s’hi pogués agafar, en una versió definitiva de 3,6 metres d’alçada, freda, monolítica i pensada per resistir l’embat d’un camió.
Fins que, a finals dels anys vuitanta, el desgast econòmic del bloc soviètic, l’obertura impulsada des de Moscou i la pressió de les protestes ciutadanes van esquerdar els fonaments del règim. El 9 de novembre de 1989 les fronteres es van obrir i milers de berlinesos dels dos costats es van abraçar damunt del mur que els havia separat durant vint-i-vuit anys. La caiguda del Mur no només va reunificar Alemanya: va marcar el col·lapse de l’imperi soviètic i ens recorda que cap barrera física no pot sufocar el desig de llibertat.
El Memorial del Mur, a la Bernauer Straße
Per fer aquest «viatge enrere» cal anar a la Gedenkstätte Berliner Mauer, estesa al llarg de la Bernauer Straße. Més que un monument, és un llibre d’història a l’aire lliure: un tram d’1,4 quilòmetres de l’antiga frontera i l’únic lloc de la ciutat on es conserva la fortificació en tota la seva profunditat, des del mur exterior que veien els berlinesos de l’Oest fins a la franja de la mort, amb la sorra rascada i la torre de vigilància original, passant pel mur interior que confinava els de l’Est.
Just a l’inici del recorregut hi ha una representació detallada de com estava estructurat el Mur: una reconstrucció en metall i una fotografia aèria descriptiva. Com veieu, les possibilitats de creuar-lo en vida eren ben reduïdes.
Segons els historiadors, uns 5.000 berlinesos —5.075, concretament— van aconseguir creuar el Mur, i almenys 140 persones hi van morir a causa del règim fronterer.
La tria d’aquest carrer no és casualitat: la Bernauer Straße va viure algunes de les escenes més dramàtiques de la Guerra Freda. Quan el Mur va començar a alçar-se de cop, el destí dels veïns va quedar lligat a una paradoxa surrealista: la façana de les cases pertanyia al sector soviètic, però la vorera on s’obrien les portes ja era territori occidental. Desesperats per la separació sobtada de famílies i amics, molts van intentar fugir saltant per les finestres cap als llençols que sostenien els bombers de l’Oest, fins que les autoritats van tapiar els edificis i, finalment, els van enderrocar.
Passejar-hi avui és fer un viatge silenciós entre el record i la reconciliació. Al llarg del recorregut et trobes amb la Finestra del Record, que posa rostre i nom a les persones que van morir intentant arribar a la llibertat en aquest sector.
La primera víctima va ser Ida Siekmann: el seu bloc era a l’est, però la vorera pertanyia a l’oest. Va intentar saltar d’un tercer pis damunt d’uns matalassos i va morir a conseqüència de les ferides. Dos dies després va caure Günter Litfin, el primer abatut a trets mentre intentava creuar nedant un canal. Chris Gueffroy, convençut que ja s’havia suspès l’ordre de disparar, va ser l’últim abatut a trets, el febrer de 1989; i l’última víctima en un intent de fuga va ser Winfried Freudenberg, el març d’aquell mateix any.
A prop s’alça la Capella de la Reconciliació, un temple modern de línies suaus i fet de terra premsada que convida a la pau. Es troba exactament on hi havia l’antiga església parroquial, que va quedar atrapada a la franja de seguretat i que el règim de la RDA va dinamitar el 1985 perquè destorbava la visió dels guàrdies.
Per completar la perspectiva històrica, el recinte té un Centre de Documentació amb una torre d’observació de cinc plantes des d’on es veu la disposició del mur a vol d’ocell, i s’entén millor la magnitud d’aquella barrera infranquejable.
Una de les més de tres-centes torres de guaita que es van alçar per controlar el Mur.
Aquesta imatge està presa a través d’una escletxa d’un dels dos murs. I és que el que avui recordem com una simple paret de formigó era, en realitat, un sistema militaritzat de seguretat en profunditat. Per anar de Berlín Est a la llibertat, un fugitiu havia de superar el mur interior, una tanca de senyalització connectada a alarmes silencioses, la temuda «franja de la mort» —un espai obert cobert de sorra fina rascada cada dia perquè hi quedessin marcades les petjades—, una fossa antitanc, un camí de ronda per on circulaven els vehicles militars, més de tres-centes torres de guaita amb soldats i potents projectors, gossos lligats a cables d’acer i, per fi, el mur exterior de 3,6 metres coronat per un tub cilíndric completament llis. Tot plegat, sota l’ordre de disparar a matar (Schießbefehl) per a qualsevol que provés de trencar el silenci d’aquella frontera.
Hi vaig arribar en transport públic, a través de l’estació de Nordbahnhof, que també val la pena visitar: amaga una exposició permanent sobre les «estacions fantasma», aquelles parades de metro de l’Oest que els trens creuaven a les fosques i sense aturar-se sota el subsòl de l’Est totalitari.
Vam trobar la porta oberta, però en baixar al subsòl vam veure que hi estaven fent obres i no la vam poder visitar; una llàstima.
En aquest entorn hi ha la «Carn» de Marcus Haas (Fleisch), un famós mural d’art urbà que representa un gran tall de carn crua dividit per un ganivet. És una metàfora visual potent de la divisió política, social i física que va patir la ciutat durant la Guerra Freda, i l’execució i el detall són espectaculars.
Surto d’aquest indret impactat. Tenia constància del Mur de Berlín, però està clar que no el coneixia: no era conscient de l’impacte que va suposar per a la població de Berlín, per a Alemanya, per a Europa i per a tot el món. No li puc tornar a dir «el Mur de Berlín»; m’acullo a l’altre nom, el de Mur de la Vergonya, per dir-ho suaument.
Perdoneu l’extensió d’aquest punt del relat: és la mesura de l’interès que m’ha despertat.
East Side Gallery
L’última visita d’aquesta època tan fosca del segle XX és l’East Side Gallery, una de les galeries d’art a l’aire lliure més grans del món.
Hi ha una imatge que resumeix tota l’època. El 1979, el fotògraf Régis Bossu va captar el moment en què el líder soviètic Leonid Bréjnev i el president de l’Alemanya Oriental, Erich Honecker, es fonien en un petó llarg i incòmode a la boca: el Salut Fraternal Socialista, un ritual polític que pretenia segellar una aliança indestructible. Però aquell petó no era una mostra d’amor, sinó un pacte de submissió embolicat en propaganda. A pocs quilòmetres, el Mur s’alçava com una cicatriu de ciment gris; durant dècades, tocar-lo per la banda oriental estava prohibit, i mirar-lo, gairebé també.
Però el destí de la història és sempre imprevist. Quan el Mur va caure, un tram de més d’un quilòmetre que resseguia el Spree es va buidar d’exèrcits i es va omplir d’artistes: la por es va transformar en art. A la primavera de 1990, l’artista rus Dmitri Vrúbel hi va reproduir aquell petó a escala monumental, damunt del formigó que un dia havia protegit els dos polítics. Hi va escriure una súplica gairebé desesperada: «Déu meu, ajuda’m a sobreviure a aquest amor mortal». Va néixer com una sàtira punyent, que convertia el símbol del totalitarisme en la imatge de la seva pròpia decadència.
A pocs metres, en aquell mateix llenç de llibertat improvisat, entre els 118 artistes seleccionats per omplir de color el gris de Berlín Est hi havia Ignasi Blanch, un jove pintor català, amb un mural titulat «Parlo d’amor». El seu missatge ja no parlava de pactes polítics ni d’amors mortals dictats des de despatxos de Moscou, sinó de l’amor real, el que neix de la llibertat humana compartida.
«Curriculum Vitae», un mural que repassa els anys del Mur.
Avui, passejar per l’East Side Gallery entre l’estació d’Ostbahnhof i el vell pont d’Oberbaumbrücke és recórrer el camí d’una metamorfosi. El petó que Vrúbel va pintar —i que va haver de restaurar anys després— ja no pertany als dos buròcrates que es van besar a Berlín Oriental: pertany a la humanitat sencera, com un advertiment immutable. Cap mur no és prou alt per contenir per sempre les ganes de viure, de crear i de retrobar-se.
El Tränenpalast, el Palau de les Llàgrimes
Per concloure aquest episodi de la història recent de la ciutat —no fa ni quaranta anys, compte!— visitem, i us ho recomano, el Tränenpalast, el «Palau de les Llàgrimes». Era el pavelló de control fronterer de la RDA a l’estació de Friedrichstraße, i el nom li ve dels comiats dolorosos que s’hi vivien: els visitants de l’Alemanya de l’Oest havien de dir adéu als familiars i amics de l’Est abans de tornar a creuar la frontera.
L’exposició reuneix més de cinc-cents objectes originals, entrevistes a testimonis i biografies de la vida quotidiana sota la divisió. Hi trobem dietaris amb plans de fuga…
…restes originals del Mur, entre molts altres objectes…
…o fotografies que immortalitzen els moments de les trobades.
Poc més puc afegir d’aquest dia tan intens i revelador. Ara entenc el que ha patit aquesta ciutat durant tot el segle XX: com si amb la Segona Guerra Mundial no n’hi hagués hagut prou, les conseqüències van portar una Guerra Freda que encara es copsa a Berlín, sobretot en l’arquitectura. Però la ciutat, malgrat tot, respira orgull: no amaga aquests temes, tot i que no se’n parla gaire, i els deixa a la vista de tothom qui els vulgui veure. Són aquí per recordar els perduts, per no oblidar-los i, per damunt de tot, per no caure en dinàmiques similars en un futur.
Cuina vietnamita i l’Alexanderplatz de nit
Ja és hora d’aturar-nos, descansar i recuperar forces: aquest viatge en el temps ens ha ocupat vuit hores. Triem el restaurant vietnamita Madami, on assaborim una cuina asiàtica que ens transporta a un lloc molt diferent d’on hem estat avui. Cuina excepcional, que recomano rotundament.
Ah, i tasteu el cafè vietnamita, si us plau: té un sabor suau i especial, molt addictiu.
Ja sortint, i com que som al costat, passegem per l’Alexanderplatz en direcció a l’hotel i ens trobem amb el Rellotge Universal Urània, el popular rellotge de l’Alexanderplatz: 10 metres d’alçada i 16 tones, obra del dissenyador Erich John, inaugurat a la RDA el 1969 i convertit de seguida en el punt de trobada més famós de la ciutat.
La seva singularitat és un gran cilindre giratori de 24 costats —un per cada fus horari del planeta— que permet conèixer l’hora de 148 ciutats del món. Està coronat per una estructura metàl·lica que simula el moviment del sistema solar i alçat sobre un mosaic que dibuixa una rosa dels vents.
Ara mateix el cos i el cervell només tenen una obsessió: dutxa i llit. Però encara em queda una mica d’esma per aturar-me un moment a gaudir de la imatge nocturna del Spree, al costat de l’hotel.
Dia 3 – Esmorzar dolç i Illa dels Museus
Avui toca visitar l’Illa dels Museus, però abans anem a esmorzar a un local que ens han recomanat assegurant-nos que la rebosteria és sublim: La Maison, a la cantonada de Forster Straße amb Paul-Lincke-Ufer.
No puc garantir que siguin els millors de Berlín, però sí que estan deliciosos…
I l’interior del local és molt original.
Ens ha calgut desplaçar-nos una mica per esmorzar, però ha valgut la pena. I ara, cap a l’illa.
Nefertiti i l’Illa dels Museus
L’Illa dels Museus (Museumsinsel) és un dels complexos museístics més importants del món, al cor de la ciutat, sobre el Spree, i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Reuneix cinc museus històrics construïts al llarg d’un segle. Dels cinc, tenia molt clar que en volia veure dos: el Neues Museum, pel bust de Nefertiti, i el Pergamonmuseum, per la porta d’Ixtar i l’altar de Pèrgam.
Al Neues Museum destaca el Museu Egipci i la Col·lecció de Papirs, i és impressionant la quantitat d’objectes de valor incalculable que desfilen davant dels ulls. La màxima expressió és el bust de Nefertiti, l’esposa del faraó Akhenaton, de fa més de tres mil tres-cents anys.
Malauradament —i és del tot comprensible— fotografiar el bust està prohibit, però de vegades tampoc no cal… En aquest cas, la qualitat del bust i la seva bellesa, sí, bellesa, són indescriptibles: un gest relaxat i un posat serè i diví, amb uns llavis que semblen dibuixar un lleuger somriure, fan que no et cansis de mirar-lo i, a mesura que li dones la volta, sembla que les faccions canvien. Tot això, acompanyat d’uns colors vius que encara hi afegeixen més significat. Només veure-la a ella ja val la pena la visita al museu: pots entrar, veure-la i marxar tan tranquil.
Però no hem de menystenir la resta…
Papirs.
Sarcòfags.
Vasos canopes.
Estel·les, en aquest cas la de Semna.
O estàtues com aquesta del déu Horus.
No, no continuo amb l’Antic Egipte perquè, de debò, no acabaria mai.
Fem un salt en el temps i ens trobem a l’Edat del Bronze, davant del Capell d’Or de Berlín.
És una de les troballes més fascinants d’aquella època: un objecte misteriós fabricat fa uns tres mil anys amb una traça tècnica sorprenent. Fa prop de 75 centímetres d’alçada i pesa menys de mig quilo, perquè va ser forjat i martellejat en una sola làmina d’or pràcticament sense costures.
Lluny de ser un simple adorn, era un tocat ritual i una insígnia de poder dels reis-sacerdots vinculats al culte solar de l’Europa central. I els milers de cercles concèntrics i de formes lunars gravats a la superfície funcionen, segons els investigadors, com un complex calendari astronòmic llunisolar, que permetia sincronitzar el temps a partir del coneixement precís dels cicles dels astres. Al·lucinant, oi?
Després d’aquesta immersió egípcia, anem a endinsar-nos cap a l’Orient. Visitem Babilònia?
El Pergamonmuseum, de Pèrgam a Babilònia
El Pergamonmuseum no és un simple contenidor de relíquies, sinó un autèntic temple de la memòria on l’arquitectura mateixa esdevé l’exposició. Concebut a començaments del segle XX amb una audàcia monumental, no es va dissenyar per allotjar vitrines, sinó per abrigar les estructures colossals de les civilitzacions del passat: els murs, els porxos i les avingudes de l’antiguitat s’integren en el teixit de les seves sales. Visitar-lo —o evocar-lo, ara que està immers en un ambiciós procés de restauració— és emprendre un viatge cap a l’esplendor d’Anatòlia, Grècia, Roma i el cor de Mesopotàmia.
La gran joia indiscutible és l’Altar de Pèrgam, una obra mestra de l’hel·lenisme del segle II aC. Malauradament, ara mateix és tancat per reformes i no es reobrirà fins al 2027. La seva imponent escalinata de marbre captiva l’espectador, però és el cèlebre Gran Fris de la Gigantomàquia el que commou: un relleu d’un dinamisme furiós i teatral on déus i gegants s’entrellacen en una lluita eterna, plena de músculs en tensió, dolor i fúria expressiva.
Ben a prop, la monumental Porta del Mercat de Milet et trasllada a la sumptuositat de l’Imperi Romà, amb una façana de dos pisos de marbre ricament cisellat que connectava l’àgora amb el batec comercial de la ciutat.
L’altre gran tresor que defineix la identitat del museu ens allunya del món clàssic i ens endinsa en el blau hipnòtic d’Orient: la Porta d’Ixtar de Babilònia.
Construïda amb totxos vidriats que brillen amb la intensitat del lapislàtzuli i decorada amb relleus daurats de dracs, toros i lleons, aquesta entrada triomfal captiva per la seva bellesa cromàtica i pel record de la seva Via Processional.
Finalment, el refinament de l’art islàmic troba el seu màxim exponent en la monumental Façana de Mshatta, esculpida en pedra amb filigranes vegetals i animals mitològics, i en la delicada Cúpula de l’Alhambra, un sostre de fusta tallada amb geometria estel·lar que tanca el cercle d’aquest diàleg universal entre l’art, el poder i la divinitat.
No hi ha cap fotografia que faci justícia a les meravelles d’aquests museus, però almenys és un tast per obrir boca i animar-vos a veure’ls… això sí, quan torni a estar tot obert.
Sé perfectament que això dels museus és molt personal i que no a tothom li agrada, només faltaria. Però hi ha coses, objectes, que no s’han de veure sinó admirar, i per això m’agrada compartir-ho. És curiós: ahir vaig veure un dels costats més foscos de la humanitat i avui gaudeixo d’una de les seves vessants més belles… Quina dualitat tan radical!
Una nit a l’Illa dels Museus i un sopar alemany
Ja és fosc quan sortim, però la nit sempre et dona una altra perspectiva dels llocs, i aquest cop no és cap excepció…
L’Illa dels Museus a la llum del capvespre.
Tampoc és cap excepció el sopar. Avui tastem el Lorbeer, un establiment acollidor i elegant de cuina alemanya moderna i regional, al barri de Prenzlauer Berg. La Rinderroulade és una tria segura…
…com també ho és la Wiener Schnitzel. I sí, aquesta és molt més autèntica que la del Hofbräu.
Dia 4 – La ruta del nacionalsocialisme
Com us podeu imaginar, no podia faltar explorar una altra època fosca de Berlín, d’Alemanya i de tot el món: la més fosca del segle XX. Durant tota la història hi ha hagut molts conflictes armats, però cap no s’acosta a la Segona Guerra Mundial, sobretot perquè hi va quedar implicat tot el planeta i va portar barbàries que mai no s’havien vist i que no hauríem de tornar a veure. Els dotze anys de nacionalsocialisme van ser devastadors.
És un tema del qual a Alemanya no es parla gaire, i han erradicat qualsevol lloc on algú pogués anar en pelegrinatge a fer apologia d’aquells pensaments. Però també és cert que han hagut d’aprendre a conviure amb el seu passat, i d’això en resulten molts punts de la ciutat que en fan ressò.
A títol personal, reconec que és un període de la història que sempre m’ha cridat l’atenció, no per morbositat, ans al contrari: amb l’afany d’entendre com es va poder arribar on es va arribar i com la humanitat va estar a punt d’arribar a un punt de no retorn. Els llocs que avui visito ens en donen una idea.
Memorial de les víctimes de l’Aktion T4
El record de les víctimes de l’Aktion T4 es materialitza a Berlín en el Lloc Commemoratiu i d’Informació per a les Víctimes de l’«Eutanàsia» nacionalsocialista, que s’alça exactament a la Tiergartenstraße 4, on hi havia la vil·la des de la qual es coordinaven les matances. L’element central és una paret de vidre transparent de color blau cel, de 24 metres de llargada, obra de l’arquitecta Ursula Wilms, de l’artista Nikolaus Koliusis i de l’arquitecte paisatgista Heinz W. Hallmann. Va ser inaugurat el 2014.
A mesura que t’hi acostes, el mur translúcid —un símbol colpidor del cel i de la necessitat d’inclusió— convida a reflexionar sobre la fragilitat de la visibilitat social: milers de persones amb discapacitats van ser aïllades en la més absoluta foscor.
La instal·lació t’enfronta a l’horror de l’Aktion T4, una campanya clandestina d’extermini organitzada pel règim nazi entre el 1939 i el 1945. Camuflada sota el fals concepte d’«eutanàsia» o «mort per compassió», tenia com a objectiu eliminar sistemàticament les persones amb discapacitats físiques o intel·lectuals, amb malalties mentals o cròniques. Impulsada per Hitler i dirigida per metges i funcionaris, es basava en la cruel premissa de la «higiene racial»: classificava aquests ciutadans com a «vides indignes de ser viscudes» i com una càrrega econòmica per a l’Estat.
El procediment començava amb l’avaluació de qüestionaris clínics per part de metges, que seleccionaven els pacients de diversos hospitals i asils. Els interns eren traslladats després, en autobusos camuflats, a sis centres d’extermini de l’interior del Reich.
Allà els assassinaven en qüestió d’hores amb monòxid de carboni, en cambres disposades com a dutxes: un mètode pioner i aterridor.
Als familiars de les víctimes els feien arribar cartes de condolença que els informaven del decés amb falsos motius.
Les protestes públiques i d’alguns sectors eclesiàstics van obligar a aturar oficialment el programa centralitzat l’agost de 1941, però l’extermini va continuar de manera descentralitzada fins al final de la guerra, amb injeccions letals, sobredosis de medicaments i inanició forçada. Es calcula que l’operació va acabar amb la vida de més de 200.000 persones, entre elles milers de nens, i va servir tristament de laboratori tècnic i logístic —tant per a l’ús de cambres de gas com per a la transferència de personal especialitzat— per a la posterior execució de l’Holocaust a gran escala.
L’ideòleg involuntari…
Ewald Meltzer va ser un destacat metge i director d’asil alemany que, tot i haver mort abans que l’Aktion T4 estigués en ple funcionament, hi va tenir un paper involuntari però crucial. Dirigia a Saxònia una institució per a infants amb discapacitats i s’havia oposat a les teories de la «higiene racial», defensant el deure cristià de cuidar els malalts. Per reforçar les seves tesis va fer una enquesta anònima als pares dels nens ingressats, preguntant-los si acceptarien una «mort per compassió» indolora per als seus fills en cas d’incurabilitat total. Amb gran consternació seva, el 73% van respondre que sí, al·legant raons econòmiques, el desgast personal o la por al patiment futur. Anys després, la propaganda nazi va manipular aquelles dades i les va presentar com la prova d’un «consens públic», convertint un estudi nascut per protegir els malalts en la base legitimadora del programa. Meltzer va morir el 1940, just quan les primeres fases d’una barbàrie que involuntàriament havia ajudat a fonamentar començaven a executar-se a gran escala.
El Memorial de la Resistència Alemanya
Seguim direcció al punt següent de la ruta, sabent que serà un dia ple d’emocions colpidores i de difícil digestió. Em dirigeixo al Centre Memorial de la Resistència Alemanya (Gedenkstätte Deutscher Widerstand) i m’adono que l’edifici encara conserva les cicatrius de la guerra: els impactes de bala de diversos calibres.
Són les marques de la Batalla de Berlín, l’última gran batalla de la Segona Guerra Mundial a Europa, que va durar de mitjans d’abril al 2 de maig de 1945, quan la ciutat es va rendir a l’Exèrcit Roig.
El centre és un museu i lloc de memòria dedicat a documentar les iniciatives de lluita contra el règim nacionalsocialista entre el 1933 i el 1945. Es troba al complex del històric Bendlerblock, centre neuràlgic de la conspiració militar que va culminar amb l’atemptat del 20 de juliol de 1944, l’Operació Valquíria.
Aquella mateixa nit, el coronel Claus Schenk Graf von Stauffenberg i altres tres implicats van ser afusellats al pati d’honor del recinte. Des de 1953, aquest pati és un lloc de record, presidit per l’estàtua d’un jove amb les mans lligades.
Aquest és el document original que dona llum verda a l’Operació Valquíria, un cop executat l’atemptat contra Hitler, sense saber que havia sobreviscut.
Aquestes parets vetllen les cares de centenars d’alemanys —militars, clergues, gent de la resistència…— que van lluitar contra el règim. La Gestapo va detenir centenars de milers de persones per dissidència i en va executar desenes de milers per motius polítics. L’Operació Valquíria és la més coneguda, sobretot gràcies a la pel·lícula protagonitzada per Tom Cruise, però hi va haver molts altres intents d’acabar amb el règim que no van reeixir, perquè l’oposició estava molt fragmentada i el règim era implacable.
Impressiona molt passejar per aquests passadissos i despatxos, sabent tot el que hi va passar, i recrear mentalment escenes de la pel·lícula homònima traslladant-les a aquest edifici.
Georg Elser, a la Wilhelmstraße
Un altre atemptat fallit comença amb una frase de confessió: «Volia evitar la guerra». És del fuster alemany Johann Georg Elser, que el 8 de novembre de 1939 va intentar canviar el curs de la història completament sol. Conscient del perill que representava el feixisme, va passar més d’un any dissenyant i instal·lant una bomba de rellotgeria a la cerveseria Bürgerbräukeller de Munic, amagada just darrere del faristol on Hitler havia de fer el seu discurs anual davant la cúpula del partit. A Berlín, la seva frase es pot llegir al número 49 de la Wilhelmstraße, escrita en lletres daurades al paviment.
La frase d’Elser, gravada al terra de la Wilhelmstraße.
Malgrat la precisió del mecanisme, l’atemptat va fracassar per una casualitat meteorològica: una espessa boira va obligar Hitler a escurçar el discurs per agafar un tren cap a Berlín, i va abandonar el local 13 minuts abans de l’explosió, que va causar vuit morts. Elser va ser detingut aquella mateixa nit a la frontera amb Suïssa i, després de confessar el seu motiu pacifista a la Gestapo, va viure cinc anys d’aïllament a Sachsenhausen i Dachau, fins que el van executar el 9 d’abril de 1945, unes setmanes abans de la caiguda del Tercer Reich.
El Führerbunker i el Memorial de l’Holocaust
El següent punt de visita és un que ja no existeix: el Führerbunker, on els seguidors més fidels del Führer, i ell mateix, van estar soterrats fins als últims moments de la caiguda del Reich dels mil anys. Damunt seu només hi ha un panell informatiu, envoltat d’edificis que no tenen res a veure amb els que volia construir Albert Speer per a la gran Germania.
Us recomano veure L’enfonsament (Der Untergang) d’Oliver Hirschbiegel, una pel·lícula que relata aquests últims dies de manera molt acurada, amb una interpretació impressionant del suís Bruno Ganz.
La parada següent és el memorial que Alemanya va construir per recordar les víctimes de l’Holocaust. El Denkmal für die ermordeten Juden Europas és una ferida oberta de formigó al cor de Berlín, un espai dissenyat per l’arquitecte Peter Eisenman que serveix de monument central en homenatge als prop de sis milions de víctimes jueves assassinades pel règim nacionalsocialista. L’obra rebutja deliberadament l’escultura tradicional per convertir la memòria en una experiència física i psicològica. A la superfície, un immens mar de 2.711 esteles grises i anònimes s’estén sota el cel, com un cementiri geomètric que evoca la fredor industrial amb què es va executar l’Holocaust.
A mesura que t’endinses pels passadissos, el terra comença a ondular i els blocs s’eleven fins a tapar l’horitzó. Els camins són massa estrets per caminar-hi acompanyat i obliguen a fer el trajecte en una solitud colpidora que emula el desemparament dels perseguits.
La llum del sol s’esvaeix, els sons de la ciutat s’amortiguen i una sensació de desorientació s’apodera de l’espai, com un recordatori de com un ordre aparentment racional pot derivar en la bogeria més absoluta. El nombre de blocs respon a un càlcul d’espai, però hi ha una coincidència que ha fet fortuna: 2.711 és exactament el nombre de pàgines del Talmud de Babilònia, un dels textos sagrats del judaisme.
Tempelhof i una currywurst
La darrera aturada d’aquest recorregut és una passejada per les 300 hectàrees que abans eren l’aeroport de Berlín-Tempelhof, avui el Tempelhofer Feld. L’aeroport es va construir als anys vint, pel creixent trànsit aeri comercial, i va quedar lligat a l’època nazi, que el va ampliar.
Realment és d’una extensió immensa, que no l’acabes amb la mirada, i afortunadament avui és un espai on es passeja, es va en bicicleta i s’hi fan concerts, fires i activitats de tots els colors.
M’agrada que aquest hagi estat l’últim punt del viatge en el temps: la caminada per aquest espai m’ha fet marxar una mica la tristesa de les visites anteriors. Però la gana apareix de seguida, així que fem un street food al Curry 36, famós per servir una de les currywurst més icòniques de la ciutat des del 1980. I sí: està boníssima. I també hi ha cua, fins i tot abans d’obrir.
Dia 5 – A passejar
Avui toca deixar enrere tota la història i, senzillament, passejar i veure Berlín amb uns altres ulls. Després de quatre dies entre memorials i museus, el cos i el cap demanen un altre ritme. No anem sense rumb, perquè és una ciutat enorme, però ens deixem dur una mica. Això sí, volíem visitar el Marheineke Markthalle, un històric mercat cobert al cor de l’animat barri de Bergmannkiez, a Kreuzberg.
Inaugurat el 1892, és un dels pocs mercats municipals del segle XIX que encara queden dempeus a la ciutat, i fusiona la tradició del comerç de barri amb un ambient gastronòmic modern i cosmopolita. Aquí pots trobar i tastar qualsevol àpat que t’imaginis, així que no dubtis a venir-hi! I és també un bon recordatori que Berlín no és només memòria: aquí la ciutat compra, menja i conversa, amb una naturalitat que, després de tants dies de silenci, fa tant de bé com un cafè calent.
Una mica més enllà descobrim un cementiri: el Friedrichswerderscher Friedhof, un cementiri històric obert el 1844 que forma part del conjunt de cementiris de la Bergmannstraße, catalogats com a monuments històrics i de jardineria de la ciutat. Entre els arbres, les fulles seques i alguna estàtua que vigila el pas dels anys, el silenci torna, però és un silenci diferent del dels dies anteriors: no pesa, t’acompanya.
I avui no podia faltar un restaurant de cuina índia, just al costat del mercat, a la Bergmannstraße. Si alguna cosa m’ha ensenyat aquest viatge a taula, és que Berlín menja el món sencer: en cinc dies hem sopat a la bavaresa, al Vietnam, a l’Alemanya moderna i ara a l’Índia, sense sortir de la ciutat. És una altra manera d’entendre una capital que ha acollit gent de tot arreu i que, a poc a poc, s’ha anat fent d’aquesta mescla.
Deliciós…
Berlín, la memòria de la humanitat
I amb aquest bon gust de boca dono per acabat aquest relat. A l’inici us explicava els dos motius que em portaven a Berlín: veure de prop el bust de Nefertiti i caminar per una ciutat que ha marcat tot el segle XX. Els he complert amb escreix, i alguns dies m’han donat molt més del que anava a buscar.
Berlín no és un viatge de vistes espectaculars ni de fotografies que et treguin l’alè, i el cel gris d’aquests dies tampoc no ha ajudat. Però la ciutat et deixa sense respiració d’altres maneres, creieu-me: davant d’una paret de vidre blau, enmig d’un camp d’esteles de formigó, davant d’una frase gravada al paviment o d’una porta que durant dècades va quedar tancada a la terra de ningú. És una ciutat que no ha volgut esborrar res. Les cicatrius són als edificis, als carrers i als monuments, i convé llegir-les amb calma.
Dels quatre noms que us he repassat al principi, avui me’n quedo amb dos. L’Atenes de l’Spree, per la cultura, per les sales dels museus i per aquell bust serè que somriu des de fa més de tres mil anys. I la ciutat de la llibertat, per com ha après a viure amb el seu passat sense amagar-lo, i a convertir un mur en una galeria d’art.
Me’n vaig d’aquí amb una altra perspectiva del segle XX i amb una visió del món molt més àmplia. I amb una certesa que no m’abandona: que els deliris d’uns pocs poden fer molt de mal a tants, però que la memòria, quan es fa a la llum del dia, és la millor manera d’evitar que es repeteixin.
Berlín sempre hi serà: la memòria de la humanitat del que poden fer uns pocs, i del que són capaços de reconstruir tots els altres.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.