Irlanda - L’illa Maragda
Benvinguts a un dels llocs més bonics del món: benvinguts a l’Illa Maragda, que deu el sobrenom al verd intens dels seus paisatges, fruit d’un clima plujós. També se la coneix com a Éire —el nom oficial en gaèlic irlandès, que prové d’Ériu, la deessa celta de la terra i la fertilitat segons la mitologia gaèlica— o com a Hibèrnia, el nom que li donaven els antics romans i que significa, en llatí, «terra d’hivern».
- Dublín
- Glendalough
- Kilkenny
- Cork
- La Calçada del Gegant
- Els penya-segats de Moher
- Galway
Aquest racó del món és un dels meus predilectes, juntament amb un altre del qual us parlaré en un altre relat: el clima, els paratges, la música, la icònica cervesa, les reunions als pubs per cantar al costat d’una gent acollidora, i una història i una mitologia úniques fan d’Irlanda un lloc on et quedaries molt més temps del que un té disponible.
Abans d’ensenyar-vos tot el que vaig visitar —i entendre per què és al meu top 3—, faré una petita ressenya històrica per posar-nos en context i per saber per què són una cultura tan fascinant.
Una mica d’història, per situar-nos
Els primers pobladors que van marcar tota la història i la cultura irlandeses van ser els celtes, que hi van arribar cap al 500 aC i van deixar l’herència de la cultura gaèlica tradicional. Una de les seves figures més emblemàtiques, i també de les més controvertides pel que fa a establir-ne amb precisió les funcions, és la dels druides.
Avui ja hem anat més enllà de l’associació bàsica «druida igual a bruixot»: eren molt més que això, perquè representaven l’elit intel·lectual, judicial i espiritual de la societat celta, i el seu poder sovint superava el dels mateixos caps de tribu o reis. Tant era el seu poder i la seva influència que l’Imperi Romà no podia permetre l’existència d’una casta de sacerdots capaç d’unificar totes les tribus: es van convertir en l’enemic número u, i els emperadors Tiberi i Claudi els van prohibir i perseguir fins a massacrar-los al seu gran santuari de l’illa d’Anglesey (any 60-61 dC).
Allà on l’Imperi Romà no va arribar, els druides van sobreviure uns segles més, i es van anar diluint amb l’arribada del cristianisme al segle V. I si hi ha un nom lligat de manera inseparable a aquesta arribada, és el de Sant Patrici.
Sant Patrici i el trèvol
Curiosament, el patró d’Irlanda no hi va néixer: va néixer a Britània —Gal·les o Escòcia, no se sap del cert—, en el si d’una família benestant de ciutadans romans. Als setze anys, uns pirates irlandesos van assaltar casa seva, el van capturar i el van vendre com a esclau a Irlanda. Durant sis anys d’esclavatge i solitud va adoptar la llengua i els costums gaèlics i, després de rebre un somni diví, va fugir del captiveri i va aconseguir tornar a casa.
Un cop a Britània va tenir una visió: les veus del poble irlandès el suplicaven, «et preguem, noi sant, que tornis i caminis entre nosaltres». I així va ser com, l’any 432, va tornar a Irlanda com a bisbe missioner, ordenat a la Gàl·lia i amb el nom de Patricius, i va passar la resta de la vida fundant esglésies i monestirs i convertint clans pagans, fins a la seva mort, l’any 461.
De Sant Patrici se’n poden extreure moltes llegendes, però la més cèlebre explica que feia servir un trèvol de tres fulles (el shamrock) per explicar de manera senzilla un dels conceptes més complexos del cristianisme: la Santíssima Trinitat. Tres fulles diferents formen una sola planta, igual que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Com tots sabeu, el trèvol és avui el símbol nacional d’Irlanda.
I una curiositat: tot i que avui tothom identifica Irlanda amb el verd per celebrar el seu dia, la primera ordre cavalleresca de Sant Patrici feia servir com a insígnia el blau cel, conegut històricament com el «blau de Sant Patrici». El verd es va popularitzar molt més tard (segle XVIII) com a símbol del nacionalisme irlandès i del paisatge de l’illa.
Víkings, anglonormands i Plantacions
Dues invasions més endavant van marcar de manera permanent la història de l’illa. Els víkings, a partir del 795, van començar a saquejar-la, però també hi van fundar grans ciutats com Dublín, Cork i Limerick. La presència vikinga va durar uns 375 anys i va deixar d’expandir-se amb la derrota davant del rei irlandès Brian Boru a la batalla de Clontarf (1014 dC), que va suposar la pèrdua del poder militar víking i l’assimilació celta dels habitants víkings de l’illa.
El domini víking va deixar pas al domini anglonormand: vuit segles sota la corona anglesa (1169-1922), durant els quals es van produir dos fets cabdals. El primer són les Plantacions (segles XVI i XVII), quan, sota els regnats d’Enric VIII i Elisabet I, es va imposar la Reforma protestant i, per controlar una illa catòlica, es va expropiar la terra als nadius i es va lliurar a colons protestants anglesos i escocesos, sobretot a la regió de l’Ulster. Avui l’Ulster està dividit en dues parts: sis comtats administratius que formen Irlanda del Nord —d’administració britànica— i tres comtats que pertanyen a la República d’Irlanda.
La Gran Fam
El segon fet devastador és el que s’anomena la Gran Fam (1845-1849): quatre anys de fam causats per una plaga de Phytophthora infestans, un organisme semblant a un fong d’aigua que es va propagar ràpidament per Europa a causa de la humitat i que podria les patates en qüestió d’hores. A Irlanda, els efectes van ser especialment devastadors per la vulnerabilitat extrema de l’estructura socioeconòmica del país: es patia un monocultiu absolut de la varietat de patata Lumper, genèticament idèntica i indefensa davant el fong, i d’aquell tubercle en depenia exclusivament un terç de la població, que en menjava tres vegades al dia com a base d’una dieta de subsistència.
La tragèdia es va agreujar notablement per la gestió passiva del govern britànic. Mentre la població local es moria de gana, Irlanda continuava exportant cereals, bestiar i lactis cap a Anglaterra sota custòdia militar. L’executiu de Londres, guiat per una ideologia de lliure mercat pur —el laissez-faire—, defensava que la fam s’havia de regular per si sola i que la intervenció de l’Estat havia de ser mínima. A més, els camperols patien el sistema de latifundis de propietaris anglesos absentistes: en no poder pagar uns lloguers elevadíssims arran del fracàs de la collita, els llogaters eren desnonats per la força i les seves llars destruïdes en ple hivern.
Davant la desesperació, prop de dos milions de refugiats van fugir de l’illa cap als Estats Units i el Canadà entre el 1846 i el 1855. L’èxode es feia sobretot a través de l’Atlàntic en els anomenats coffin ships (vaixells taüt), batejats així per les terribles condicions de massificació i insalubritat que feien que gairebé el 20% dels passatgers morís durant la travessia, de tifus, de disenteria o d’esgotament.
La Gran Fam va ser una mena d’«any zero» que va reconfigurar per sempre la identitat d’Irlanda a través de tres grans transformacions profundament interconnectades. El desastre va colpejar amb especial duresa el sud i l’oest de l’illa, on el gaèlic irlandès era la llengua viva predominant; la mortaldat i l’emigració massiva d’aquelles comunitats van provocar la pèrdua irreversible del gaèlic en la vida diària i van imposar l’anglès com a idioma principal. Aquest èxode, sumat a l’elevat nombre de víctimes, va iniciar un declivi demogràfic crònic que va reduir pràcticament a la meitat una població que abans de 1845 superava els vuit milions d’habitants, i va fixar una cultura de l’emigració tan persistent que ha convertit Irlanda en l’únic país modern d’Europa amb menys habitants avui que al segle XIX. I la tragèdia també va tenir una dimensió política immediata: el ressentiment generalitzat contra la passivitat de la Corona britànica va impulsar el naixement del nacionalisme modern i va sembrar les llavors dels moviments revolucionaris i de la futura lluita per la independència.
Cap a la independència
La lluita per la independència es va encendre definitivament el 1916 amb l’Aixecament de Pasqua, quan un grup de nacionalistes es va revoltar a Dublín i va proclamar la República. Tot i que la revolta va ser sufocada i els seus líders executats, aquell fet va esdevenir el catalitzador del moviment revolucionari. Entre el 1919 i el 1921 va esclatar la Guerra d’Independència, un conflicte armat en què l’IRA, com a braç militar nacionalista, es va enfrontar directament a les forces britàniques. Les hostilitats van acabar amb la signatura del Tractat Angloirlandès (1921-1922), que va segellar la partició de l’illa: l’Estat Lliure d’Irlanda al sud, de majoria catòlica i independent, i Irlanda del Nord, formada per sis comtats de majoria protestant que van romandre dins del Regne Unit.
Aquesta divisió va marcar l’inici de l’època moderna i va derivar en un període de gran inestabilitat conegut com els Troubles (1968-1998). Durant tres dècades, Irlanda del Nord va patir una violència sagnant que enfrontava els unionistes protestants i els republicans catòlics, un conflicte identitari i polític que finalment va trobar el camí cap a la pau gràcies a l’Acord de Divendres Sant del 1998.
D’acord, ja m’aturo! Però heu de reconèixer que, amb aquest resum, us heu fet una bona pinzellada de l’Illa Maragda, oi? Una pinzellada plena de fets històrics que no només marquen l’evolució d’Irlanda, sinó la de bona part d’Europa durant segles: fascinant.
Sé que us esteu preguntant: però això no és un blog de viatges? La resposta és que sí, però ja us vaig advertir que no en seria un de convencional. Saber una mica d’història del país que visites t’ajuda a entendre moltes coses i molts comportaments locals. Considero la història essencial per saber d’on venim i cap a on volem anar; senzillament, m’apassiona. I, a més, no és molt més emocionant conèixer anècdotes i ressenyes reals d’allò que visites? T’introdueix molt més a la cultura i al tarannà que t’acull com a viatger. És una de les meravelles de viatjar, sens dubte.
Un darrer apunt abans de començar el relat: aquest viatge el vaig estructurar en tres parts, amb quatre dies a Dublín, tres dies a Cork i els cinc darrers dies a Dublín un altre cop. Per què? Per optimitzar millor les distàncies i el temps.
Som-hi, ara sí: anem a fer la volta a l’illa!
La ruta, dia a dia
Dotze dies, set parts. Les pots llegir en ordre —el quadre de la sèrie, aquí a dalt, et diu on ets i et porta a la següent— o saltar directament a la que més t’interessi.
1. Dublín i Howth. L’arribada a l’aparthotel, un primer sopar de fideus i una excursió en barca des d’un poble de pescadors, entre foques, penya-segats i un far.
2. Glendalough i Kilkenny. Les muntanyes de Wicklow, la vall dels dos llacs amb el seu monestir del segle VI i una ciutat de marbre amb castell normand.
3. Dublín: Christ Church, Trinity College i Guinness. La Molly Malone, un cor robat i retrobat, el Llibre de Kells, l’arpa de Brian Boru, la fàbrica de la cervesa negra i un museu víking.
4. Cork, Blarney i Cobh. Una pedra que dona el do de l’eloqüència, un jardí de plantes verinoses, el port d’on va salpar el Titanic per última vegada i una presó convertida en museu.
5. La Calçada del Gegant i els Dark Hedges. Un tast d’Irlanda del Nord: quaranta mil columnes de basalt, la llegenda de Finn McCool i una avinguda de faigs amb fantasma.
6. Els penya-segats de Moher, el Burren i Galway. El paisatge que va superar tots els altres, un «mar de pedra» d’aspecte lunar i una ciutat que balla al ritme de la música.
7. Dublín, els últims dies. Sant Patrici i la porta de la Reconciliació, un estofat en un dia de pluja, el castell de Dublín i el comiat de l’Illa Maragda.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.