Dublín, els últims dies: Sant Patrici i el castell
Els últims dies a Dublín, sense presses: la catedral de Sant Patrici amb la porta de la Reconciliació i la campana dels hugonots, un estofat calent en un dia de pluja i el castell de Dublín, que va ser el cor del poder britànic i avui és el cor cerimonial de la República. I el comiat: reflexions d’un viatge de dotze dies a l’Illa Maragda.
Dia 10 – Dublín
Avui he decidit descansar i, senzillament, passejar per Dublín i comprar alguns regals per a la família. Però el dia em permet tancar un tema pendent que tenia des que hi vaig passar per davant: la catedral de Sant Patrici. Així que m’hi dirigeixo xino-xano i, un cop hi entro, puc veure elements clau com:
La Porta de la Reconciliació: una antiga porta de fusta amb un forat. La història ve de l’any 1492: el comte d’Ormond, de la família Butler, es va refugiar a la sala capitular de la catedral per escapar del comte de Kildare, de la família FitzGerald, amb qui estava enfrontat. Quan en Kildare va veure que aquella rivalitat no tenia sentit, va fer obrir un forat a la porta i hi va passar el braç per oferir la pau; en Ormond, després de dubtar-ho, li va donar la mà. D’aquest gest arriscat —passar la mà a l’altra banda sense saber què t’hi trobaràs— en va néixer l’expressió irlandesa to chance your arm («arriscar-se»).
Els estendards del cor: al cor de la catedral pengen els estendards, els escuts d’armes i les espases dels cavallers de l’Orde de Sant Patrici, un orde de cavalleria fundat el 1783. El conjunt ha quedat com el record d’un temps en què Irlanda formava part del Regne Unit.
El gran orgue: un magnífic instrument que té més de 4.000 tubs. El famós cor de la catedral va participar precisament l’any 1742 en l’estrena mundial d’El Messies de Händel.
I la campana dels hugonots (Huguenot Bell), que commemora l’arribada dels refugiats protestants francesos (els hugonots) a la capital irlandesa a partir de 1685, arran de la persecució religiosa que patien a França. Els hugonots van portar a Dublín el seu ofici de teixidors de seda i de popelina, i durant segles el barri de les Liberties, a pocs passos de la catedral, va ser la seu d’aquesta indústria.
I us estranyareu si us dic que tinc gana?
Aquest cop em decideixo per un estofat tradicional irlandès al Boxty House. El nom del restaurant ve del boxty, una mena de panqueca o truita de patata, plat humil i típic de la cuina irlandesa. Amb aquest dia plujós, un plat calent… mare meva, que bé que va!
Dia 11 – Dublín
Això ja s’acaba, com tot, però s’acaba bé. I, com a cirereta del pastís, decideixo visitar el castell de Dublín.
La història comença sobre els fonaments d’un antic assentament víking a la vora del riu Poddle, on l’any 1204 el rei Joan d’Anglaterra va ordenar la construcció d’una gran fortalesa medieval normanda per protegir la ciutat, administrar justícia i custodiar el tresor reial. Durant gairebé set segles, aquest complex fortificat de quatre torres i gruixudes muralles va esdevenir el centre neuràlgic de la dominació britànica a Irlanda. No obstant això, el seu caràcter militar va canviar dràsticament l’abril de 1684, quan un devastador incendi va destruir la major part de l’estructura medieval. La reconstrucció posterior, durant els segles XVIII i XIX, el va transformar en un elegant palau d’estil georgià format per patis i sumptuoses sales residencials per als virreis, i va deixar la Record Tower com a únic testimoni intacte de la fortalesa original.
Després de ser l’epicentre dels convulsos fets de l’Alçament de Pasqua de 1916 i de la Guerra d’Independència, el castell va viure el seu moment més simbòlic el 16 de gener de 1922, quan l’administració britànica el va lliurar formalment al líder republicà Michael Collins. Des d’aleshores, el recinte ha deixat enrere el seu passat com a símbol d’ocupació per consolidar-se com el cor cerimonial de la República d’Irlanda, espai d’investidures presidencials i de grans recepcions d’Estat.
Pati interior del castell.
Sala de recepcions.
I arribem a la sala més solemne de tot el castell, St Patrick’s Hall, l’espai on es fan les investidures dels presidents d’Irlanda. Té el sostre ple de pintures i, tal com passa a la catedral, d’ella pengen els estendards dels cavallers de l’Orde de Sant Patrici.
Sala d’events, on es poden observar els estendards dels cavallers de l’Orde de Sant Patrici.
Go raibh maith agat, Éire
El viatge per Irlanda s’ha traduït en una transformació profunda dels sentits, una immersió on el temps es dilata entre el verd intens dels seus prats i el blau plomís del seu oceà. Sentir Irlanda és, des del primer instant, percebre la carícia humida de la boira que bateja la pell al matí, un bufar constant del vent de l’Atlàntic que als penya-segats de Moher es converteix en un rugit salvatge, capaç d’evaporar qualsevol brot de neguit urbà. En recórrer les seves carreteres sinuoses, la mirada s’educa en una paleta infinita d’esmeragdes i de turons que s’entrellacen amb el silenci bressolat de les pedres mil·lenàries, allà on la història respira sota la molsa i les ruïnes celtes conviden a una introspecció gairebé mística.
A mesura que els dies avancen cap a l’oest o s’endinsen en el cor de l’illa, experimentes una fascinant dualitat: la solitud colpidora dels paisatges contrasta amb l’escalf humà que t’espera al final de cada jornada. En entrar en un pub tradicional a la vora del camí, l’olfacte s’omple de l’aroma dolça de la fusta cremada i de la torba, mentre l’oïda es rendeix al batec rítmic d’un violí o d’un bodhrán que fan vibrar el terra. És en aquests espais on el gust es delecta amb el repòs dens d’una cervesa negra o amb la consistència reconfortant d’un estofat casolà, i transformen l’experiència en un refugi de germanor. En definitiva, dotze dies a l’Illa Maragda acaben sentint-se com un retorn a l’essencial, on la malenconia de la pluja esdevé poesia i la llibertat es mesura en la immensitat dels seus horitzons marins.
Poc més puc afegir ja… bé, una cosa més: ens tornarem a veure!
Go raibh maith agat, Éire.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.