Glendalough, Wicklow i Kilkenny: el cor verd d’Irlanda
Una de les rutes imprescindibles de l’illa: sortim de Dublín a les vuit del matí cap a les muntanyes de Wicklow, el «jardí d’Irlanda», per recórrer el conjunt monàstic de Glendalough, la vall dels dos llacs, i acabem el dia a Kilkenny, la ciutat del marbre, amb el seu castell normand i la catedral de Sant Canice.
- Dublín
- Glendalough
- Kilkenny
Dia 3 – Glendalough, Wicklow i Kilkenny
Endinsant-me al cor verd d’Irlanda. Avui toca una de les rutes considerades must —indispensables— quan es visita l’Illa Maragda. Són les vuit del matí, pujo a l’autocar amb el cafè a la mà i ens posem en marxa. Davant meu, un trajecte d’hora i mitja que fa de transició perfecta: a mesura que deixem enrere l’asfalt de Dublín, el paisatge es transforma de cop en un mosaic infinit de prats verds, ovelles que pasturen lliures i carreteres estretes que serpentegen cap a la nostra destinació.
El viatge ens porta directes a Glendalough i les muntanyes de Wicklow, un dels paratges naturals i històrics més impressionants d’Irlanda. Aquest comtat, a només uns cinquanta quilòmetres al sud de la capital, és conegut popularment com «el jardí d’Irlanda». No és cap exageració: hi ha el parc nacional més gran del país, un lloc gairebé màgic on el misticisme de les ruïnes celtes es fusiona amb valls glacials profundes i boscos frondosos que semblen sortits d’una llegenda antiga.
L’autocar s’atura i, en baixar, l’aire pur i fresc et dona la benvinguda a Glendalough, un nom que prové de l’irlandès Gleann Dá Loch i que significa, literalment, «la vall dels dos llacs». És una joia doble: una vall glacial icònica, d’una bellesa colpidora, i alhora les restes d’un conjunt monàstic monumental que es remunta al segle VI.
L’origen d’aquest enclavament es deu a Sant Kevin, un monjo eremita que va buscar la solitud, el silenci i la pau espiritual d’aquesta vall. Diu la tradició que la seva recerca de l’ascesi era tan extrema que vivia en una petita cova excavada a la roca, penjada sobre les aigües de l’estany superior, un racó que avui tothom coneix com el Llit de Sant Kevin. Però el magnetisme de la seva santedat i la pau del lloc van fer impossible el seu aïllament: ben aviat va atreure nombrosos deixebles i es va transformar en una autèntica i bulliciosa «ciutat monàstica». Glendalough va esdevenir així un dels grans centres religiosos, acadèmics i de pelegrinatge de tota l’Europa cristiana. Va resistir amb fermesa diversos atacs víkings al llarg dels segles, però la seva història daurada es va estroncar definitivament l’any 1398, quan les tropes angleses el van destruir gairebé per complet i ens van deixar el bell testimoni romàntic que avui podem contemplar.
Caminar entre les seves pedres és fer un viatge en el temps. Durant la visita hi ha quatre punts absolutament imprescindibles que et capgiren el cor.
La Torre Rodona s’alça imponent enmig del paisatge, una silueta de pedra gairebé perfecta de prop de trenta metres d’alçada. En el seu moment de màxima esplendor feia de campanar, de magatzem segur per a relíquies i llibres sagrats i, sobretot, de refugi d’emergència per als monjos en cas d’atac imminent.
L’església de Sant Kevin (St. Kevin’s Kitchen). Malgrat el nom popular —que ve del fet que la seva petita torre sembla la xemeneia d’una cuina—, és un temple de pedra preciós. El sostre apuntat és molt característic, i té el mèrit d’haver sobreviscut pràcticament intacte al pas dels segles i a les inclemències del temps irlandès.
El cementiri i les creus celtes són, sens dubte, l’espai amb l’atmosfera més mística i magnètica de la ruta. Passejar entre creus de pedra gravades amb nusos infinits, que s’alcen cobertes de molsa enmig de la vegetació silvestre, et fa connectar directament amb el passat celta i medieval de l’illa.
I els dos llacs (Lower Lake i Upper Lake): el toc final el posa la natura en estat pur. Tots dos estan units per camins senzills de terra i còmodes passeres de fusta aptes per a qualsevol caminant. El Lower Lake és tranquil i acollidor, però l’Upper Lake és el veritable rei de les fotografies: un mirall d’aigua fosca, impressionant, literalment encaixat entre muntanyes escarpades i parets de roca que et fan sentir molt petit.
Paisatge de la Wicklow Way.
Lower Lake.
Torno cap a l’autocar amb les botes una mica tacades de fang, els pulmons plens d’aire fresc i la retina inundada d’aquest verd tan intens que només existeix a Irlanda. Una aturada inoblidable!
Però el dia no s’acaba aquí: continuem fins a Kilkenny, una de les joies més fascinants d’Irlanda. Coneguda popularment com «la ciutat del marbre» —per la pedra calcària negra local que decora els edificis—, és una petita localitat a la vora del riu Nore, i hi he pogut visitar dos llocs.
El primer és el Castell de Kilkenny, una impressionant fortalesa normanda de finals del segle XII que domina el perfil de la ciutat. Va pertànyer a la poderosa família Butler durant més de cinc-cents anys i està completament restaurat.
L’estança més espectacular del castell és la Long Gallery, la galeria llarga: una sala immensa, a l’ala de la pinacoteca, amb un sostre de fusta pintat amb motius d’estil medieval i prerenaixentista, parets decorades amb una gran col·lecció de retrats familiars dels Butler i una magnífica llar de foc de marbre esculpit.
No hi ha discussió possible: és una sala espectacular, amb un sostre preciós. Fixeu-vos en el detall pictòric… increïble.
I el detall de la doble xemeneia de marbre, què me’n dieu?
El segon és la catedral de Sant Canice i la seva torre circular. Situada a l’altre extrem de la Milla Medieval, aquesta catedral gòtica del segle XIII és un dels nuclis eclesiàstics més antics del país, i el seu gran atractiu és la torre circular del segle IX.
Però també ens podem trobar amb altres catedrals, com la de Santa Maria.
Malauradament, el temps d’estada a Kilkenny s’acaba i només em queden trenta minuts: prou per menjar i beure alguna cosa, però no per visitar més indrets. Kilkenny mereix una visita més llarga, que aquesta vegada no ha pogut ser. Així que recarrego energies com Déu mana.
Pujo a l’autobús per fer el trajecte de tornada a Dublín, d’unes dues hores: marge perfecte per descansar i processar totes les experiències viscudes avui. A l’arribada torno caminant cap a l’hotel i passo per davant de l’icònic Temple Bar. (No, avui no hi entraré, però… i tant que ho faré!)
I travessant el riu Liffey.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.