Cork, Blarney i Cobh: tres dies al sud d’Irlanda
Tres dies al sud d’Irlanda amb Cork com a base: el castell de Blarney i el seu Poison Garden, el port de Cobh, l’última escala del Titanic, i una presó convertida en museu. Tot el que vaig descobrir quan volia anar a Cobh i em vaig quedar a Cork.
- Dublín
- Cork
Dia 5 – Cork i el castell de Blarney
Agafo el tren cap a Cork, la segona ciutat més important de la República d’Irlanda i una potència econòmica i cultural del país. Realment volia anar a Cork? No: on volia anar era a Cobh i, en veure que Cork era ben a prop, vaig decidir quedar-m’hi tres dies per explorar la zona. Sense saber què hi trobaria, vaig encertar de ple, perquè hi vaig fer dues rutes afegides que van ser el top del viatge (de fet, tot el viatge està sent top…).
Després de dues hores i mitja de trajecte còmode i sense contratemps, puc anar caminant des de l’estació de Cork fins a l’hotel on m’allotjaré.
Benvinguts a The Address Hotel Cork, un hotel de maó vermell d’arquitectura victoriana situat dalt d’un turó, que t’ofereix unes bones vistes de la ciutat.
L’habitació és molt àmplia —de fet, la precedeix un llarg passadís—, amb un llit còmode i bany amb banyera. Excel·lent tria. I les escales de l’hotel… sí, ho sé, una mica carregades, però tenen un encant! Ara bé, tot això encaixa en un temps fred: no m’imagino tota aquesta moqueta en plena temporada estiuenca.
Surto a fer un volt i agafo la parada de bus que em portarà a l’excursió d’avui: el castell de Blarney i els seus jardins.
I aquí és quan la cosa es complica, i no serà l’única vegada en aquest viatge: com descriure amb paraules el que veig? Com transmetre la pau que em proporciona caminar per aquests indrets? Complicat, molt complicat… Hi afegiré fotografies que m’ajudin, i molt, a fer que us pugueu endinsar en aquest paratge sense ser-hi. A veure si ho aconsegueixo.
El castell de Blarney s’alça cap al cel d’Irlanda com un gegant de pedra adormit, un vestigi medieval abraçat per un oceà de vegetació que sembla bategar amb vida pròpia. Més enllà dels seus imponents murs i de la cèlebre pedra que promet el do de l’eloqüència, penetrar en els seus dominis és endinsar-se en un reialme on la línia entre la realitat i la llegenda es difumina completament.
La casa del castell de Blarney és una impressionant mansió d’estil senyorial escocès que avui continua sent la residència privada de la família Colthurst, un llinatge de terratinents d’origen angloirlandès amb títol de baronia (els baronets de Colthurst d’Ardrum, creats el 1744), propietaris hereditaris del complex i de la finca que l’envolta des de mitjans del segle XIX.
Els seus jardins, que s’estenen al llarg de més de seixanta hectàrees, no són simplement un espai botànic de primer ordre, sinó un santuari natural on el misticisme celta impregna cada bri de molsa i cada fulla dels arbres centenaris.
El cor secret d’aquesta terra batega amb especial força al Rock Close, un paratge captivador on el temps sembla haver quedat suspès fa segles. Sota el dosser protector d’antics teixos i roures majestuosos s’amaga un laberint de roques calcàries d’origen prehistòric. Aquí la naturalesa es torna salvatge, gairebé conscient, i es fusiona amb els vestigis dels antics rituals druídics. En caminar pels seus senders humits, entre el murmuri suau dels rierols i els salts d’aigua amagats, és fàcil comprendre per què les històries locals parlen de fades i esperits del bosc que custodien el lloc.
L’atmosfera és densa, silenciosa i carregada d’una energia tel·lúrica que convida a la contemplació.
En aquest recinte sagrat, cada racó amaga un secret o un repte per a l’ànima viatgera. Les icòniques Wishing Steps, unes escales de pedra naturals i desgastades que s’enfonsen en la penombra, desafien els visitants a baixar-les d’esquena i amb els ulls tancats: un acte de fe botànica que promet transformar els desitjos més íntims en realitat. Molt a prop, la presència imponent d’estructures megalítiques, com el Cercle dels Druides i un dolmen que sembla fer equilibris sobre la terra, ens recorda el culte ancestral als elements. Fins i tot la foscor té el seu propi espai a la Cova de la Bruixa, on la tradició diu que habita una bruixa encadenada que només s’allibera quan cau el sol.
Blarney és, en essència, un viatge sensorial on el verd intens de la Irlanda més autèntica esdevé el teló de fons d’un diàleg etern entre l’home, la història i la màgia de la terra.
A tocar de les runes de la fortalesa s’amaga el Poison Garden, un recinte tancat on la terra ja no acull flors d’ornament, sinó una col·lecció de les plantes més tòxiques, mortals i psicotròpiques del planeta.
Rere unes reixes de ferro negre que evoquen un passat de pocions i bruixeria creixen espècies com la xicoira, l’acònit, la mandràgora, la belladona o el ricí. L’atmosfera aquí és fascinant i gairebé reverencial: el perill inherent de la botànica es fa tan evident que les plantes més extremes estan confinades dins de grans gàbies de ferro perquè ningú no les toqui ni n’aspiri les flors. Aquest jardí ens recorda que la natura, a més de bella, té una cara fosca i letal, utilitzada antigament tant per a la medicina com per als verins més implacables de la història.
A l’altre extrem de la finca, la frondositat dels boscos s’obre per donar pas al llac de Blarney, una gran extensió d’aigua serena que sembla un mirall perfecte sota el cel variable d’Irlanda.
Aquest llac està amarat de llegendes sobre tresors ocults i criatures subaquàtiques. La creença popular afirma que els antics senyors de Blarney, en veure’s amenaçats pels conqueridors, van llançar les seves joies més valuoses i els tresors del castell a les profunditats de l’aigua perquè ningú no els pogués trobar. Es diu que el tresor està encantat i que només es revelarà davant d’un autèntic descendent de la línia de sang original.
A més, els vilatans conten que, els dies de boira espessa, es pot veure la silueta d’un gran ramat de vaques blanques de l’altre món que surten de l’aigua per pasturar a la vora abans de desaparèixer de nou sota la superfície pacífica del llac.
Són ja gairebé les quatre de la tarda i tanquen cap a les cinc: he estat cinc hores passejant per aquest espai màgic! Vull aprofitar aquesta darrera hora per visitar el castell i veure la seva gran atracció, la Pedra de l’Eloqüència (o Blarney Stone), un bloc de pedra impregnat de misteri que corona la part superior de la torre de l’homenatge. Diu la llegenda que aquest fragment rocós té el poder diví d’atorgar el do de la paraula i la capacitat de persuasió a tothom qui s’atreveixi a posar-hi els llavis.
Tanmateix, la màgia exigeix un tribut de fe i gosadia, ja que el ritual de besar la pedra no és un camí senzill, sinó una prova que requereix flexibilitat i coratge. Qui busca la gràcia de l’oratòria ha de pujar fins a la part més alta de la torre, allà on el cel gairebé es pot tocar, i estirar-se d’esquena a terra. En un instant suspès en el temps, el visitant ha d’inclinar el cos cap enrere, abocant-se al buit, i agafar-se a unes barres de ferro per poder besar la part inferior de la roca. Avui dia, aquest acte de vertigen es fa de manera totalment segura gràcies a l’ajuda del personal de la fortalesa, que sosté el visitant com un àngel custodi enmig de la caiguda.
La història i les llegendes de la fortalesa s’entrellacen amb el mite per explicar el naixement d’aquest poder. Sobre els orígens de la pedra, les cròniques antigues suggereixen que és un fragment de la mítica Pedra de Scone, el bloc sagrat utilitzat en la coronació dels reis escocesos; una relíquia que Robert the Bruce va regalar a la dinastia MacCarthy el 1314 com a mostra de gratitud pel seu suport militar a la batalla de Bannockburn.
D’altra banda, l’origen de l’eloqüència també es troba escrit en els relats de la mitologia local. Es diu que Cormac MacCarthy va salvar una deessa de morir ofegada en les aigües fredes de la regió. Agraïda, la deïtat li va revelar un secret sobrenatural: si besava la pedra de la torre, obtindria una capacitat oratòria infal·lible. Amb aquesta arma invisible però poderosa, feta de paraules i d’encant, el senyor de la fortalesa va aconseguir protegir les seves terres davant les feroces pressions de la corona anglesa, i va immortalitzar així el mite d’una roca que encara avui captiva el món.
On veieu les dues persones al fons de la imatge és on es fa el ritual per besar la pedra: t’estires a terra de cara amunt i vas lliscant fins que el cap i el coll queden suspesos al buit, mentre la resta del cos continua ben estirat a terra i subjectat per un treballador de l’atracció. És llavors quan alces el cap i beses la pedra.
Vista des de l’exterior de la torre: a la part superior de la imatge, just damunt de les dues finestres, s’observa una escletxa. És per on surt el cap i el coll de la persona que fa el petó a la pedra.
Si jo vaig besar la pedra? És clar: d’aquí la meva eloqüència!
I com a regal addicional, les vistes des de dalt de la torre… quin goig! Podria continuar penjant fotos, però seria massa pesat; que consti, però, que n’hi ha més.
Són les cinc tocades i surto del recinte en direcció al bus urbà que em tornarà a Cork. Estic cansat i content: l’experiència ha estat a l’alçada de les expectatives, i fins i tot per sobre. Així que decideixo anar al centre de Cork per fer un mos i em baixo just davant del famós English Market. Tasto un plat de salsitxes de la casa O’Flynn’s.
Faig un takeaway i decideixo menjar-ho amb les vistes del riu Lee. Combinació de menjar, per cert, boníssima…
…i vistes a la posta de sol.
Què supera aquest combo? Només una bona dormida i una nova aventura. Fins demà!
Dia 6 – Cobh
Què tal si començo amb un bon esmorzar estil English Breakfast? El seu origen, per cert, és que abans de sortir a caçar o de fer llargs viatges, els nobles oferien luxosos i abundants banquets de matí a les seves finques de camp per mostrar la seva riquesa, la seva hospitalitat i la qualitat de les carns de les seves terres. Aquell menjar copiós i de noblesa va anar derivant fins que, a mitjans del segle XX (la dècada dels cinquanta), es va convertir en l’àpat principal de la classe obrera i es va popularitzar massivament a les cafeteries de barri i als pubs: els treballadors necessitaven un menjar molt calòric que els donés energia per resistir les dures i llargues jornades a les fàbriques.
Els ous remenats, aquestes salsitxes de gust i textura peculiars, la patata cruixent, el bacó… sempre acompanyat d’un suc de taronja i d’un English tea (sabíeu que té un origen peculiar? Segons la història, el va crear l’any 1843 un comerciant anglès anomenat Richard Davies, però ho va fer a Nova York, barrejant tés negres xinesos per vendre’ls amb gran èxit sota el reclam de ser el te més popular d’Anglaterra). No em direu que no és enriquidora la història i el perquè de les coses.
Mmmm… deliciós. És curiós, però aquest esmorzar no falla mai i sempre se’t posa bé! I sí, et dona energia per a tota la jornada, sens dubte.
Benvinguts a Cobh!
Una de les ciutats més visitades i conegudes d’Irlanda, que té l’honor de gaudir d’una de les postals més icòniques del país: les Deck of Cards, les cases de la baralla de cartes. A la pujada de West View hi ha la famosa filera de 23 cases de colors esglaonades. Reben aquest nom popular perquè estan tan ben alineades que sembla que, si en caigués una, caurien totes com un castell de cartes.
El millor punt per fotografiar-les amb la catedral al fons és des del petit parc situat a la part alta de la costa, exactament aquí: coordenades 51°51’07.6”N 8°17’45.2”W.
Hi ha una casa que disposa d’un espai on poder captar la icònica imatge de manera gratuïta, encara que hi ha un recipient on podeu deixar-hi la voluntat; al cartell es llegeix que demanen 2 euros, però el paisatge val cada cèntim que demanen.
Faig tantes fotos com vull i m’hi quedo una estona mentre cauen quatre gotes irlandeses (el xirimiri basc): el clima irlandès perfecte. L’olor de petricor m’inunda les narius i gaudeixo d’un d’aquells petits moments que et regala la vida.
Baixo per West View i trenco a l’esquerra per trobar-me amb la catedral de Sant Colman, una colossal catedral neogòtica que domina tot el paisatge urbà des d’un punt elevat. Construïda entre 1868 i 1918, compta amb el carilló més gran d’Irlanda (amb 49 campanes) i ofereix un interior impressionant que val la pena visitar, a més, de manera gratuïta.
Ostres, ja són les onze i he d’anar a la Titanic Experience Cobh. Com passa de ràpid el temps quan s’està a gust!
No escriuré res sobre el Titanic, perquè no aportaré res de nou que ja no sapigueu (i no parlo d’en Jack i la Rose), però sí que us puc recomanar aquesta visita, perquè s’ubica exactament a les antigues oficines de la White Star Line, l’edifici original des d’on es va gestionar l’embarcament dels passatgers de tercera classe i des d’on van salpar els darrers 123 passatgers aquell 11 d’abril de 1912. Va ser, efectivament, l’últim port d’escala del gegant insubmergible.
Dins del tour es pot veure l’autèntic moll de fusta des d’on van agafar els vaixells llançadora (tenders) que els van portar cap al RMS Titanic. Història viva, senyores i senyors.
Des d’aquest petit moll de fusta van sortir les llançadores cap al vaixell (en podeu veure el recorregut al mapa del plafó).
El tour inclou fotografies, recreacions d’habitacions, troballes dels passatgers, entre altres coses, i acabo l’experiència emportant-me un parell de records.
La tassa és una rèplica de la que feien servir els passatgers de tercera classe.
Surto del tour amb la sensació que deixen uns fets com aquests i amb la reflexió sobre l’impacte que van tenir per a les famílies de les víctimes: la il·lusió de començar una nova vida en un món nou, l’esforç que degué suposar aconseguir un bitllet i que tot quedi en no res. Bé, ha passat sempre i continuarà passant: la inevitabilitat de la vida, oi?
Mentre rumio aquest pensament, els peus em porten cap al Cobh Heritage Centre per veure l’estàtua de bronze d’Annie Moore i els seus germans, cèlebre per ser la primera immigrant registrada oficialment a Ellis Island (Nova York), l’any 1892.
Aquest centre d’exposicions narra la història dels més de 2,5 milions d’irlandesos que van emigrar cap al Nou Món des d’aquest port.
Ara em dedico a fer un tomb pel passeig marítim del John F. Kennedy Park, a veure les embarcacions locals i a gaudir d’un cafè o dels típics scones en algun dels establiments propers.
A la plaça Casement Square també es pot veure el monument en record de les víctimes del Lusitania, el vaixell torpedinat l’any 1915 a prop d’aquestes costes.
Poc em queda per visitar de la meravellosa Cobh. Malauradament, la visita a Spike Island no ha pogut ser, perquè avui no hi operaven. Bé, no pot ser tot perfecte… Bé, sí que ho ha estat: una visita perfecta en un indret ple de colors, olors marines i història.
Així que agafo de nou el tren, aquest cop de tornada, i em planto a Cork vint-i-cinc minuts després, i m’enfilo fins a Bell’s Field per gaudir d’una panoràmica de la ciutat.
Ho sé, un altre indret imperdible. Què hi faig, aquí, durant trenta minuts? Senzill: asseure’m en un banc i no fer res que no sigui guardar-ho tot a la memòria.
De tornada cap a l’hotel continuo descobrint llocs nous, com el Monument Nacional, una destacada fita històrica d’estil gòtic primerenc situada a la confluència de Grand Parade i South Mall, al bell mig del centre urbà. Inaugurat oficialment el dia de Sant Patrici de 1906, es va erigir per retre homenatge a la memòria dels homes i les dones que van lluitar en les rebel·lions contra la Corona britànica de 1798, 1803, 1848 i 1867. Més tard s’hi va afegir una placa commemorativa per als caiguts en la Guerra d’Independència d’Irlanda (1916-1923).
O tornar a veure el riu Lee des d’una altra ubicació.
Un altre dia ben aprofitat, sens dubte. Perdoneu? Que no en teniu prou? No us preocupeu: demà continuem i esgotaré fins a l’últim minut el darrer dia a Cork. Ho prometo.
Dia 7 – Cork
M’aixeco una mica melancòlic: m’està agradant tant aquesta zona del país que hauria allargat com a mínim un dia més aquí. Però què hi puc fer? Aprofitar al màxim aquestes darreres hores.
Caminant sota el típic clima irlandès, em dirigeixo a la Cork City Gaol. L’edifici, situat al turó de Sunday’s Well, va obrir les portes el 1824 per respondre a la saturació de l’antiga presó de North Gate Bridge, i l’arquitectura no ens recorda en res una presó: és d’un imponent estil georgià-gòtic, concebut amb una estètica de castell medieval amb la intenció de mostrar autoritat i dissuadir els criminals.
De debò que, només entrar al camí que condueix a la porta principal, ja impressiona. L’objectiu de construir un edifici autoritari està més que assolit.
Durant els primers cinquanta anys era una presó mixta, on els reclusos eren gent que cometia delictes menors (sobretot, robatoris de menjar a causa de la Gran Fam) o delictes més greus. Però el 1878 va passar a ser una presó exclusivament femenina. A principis del segle XX, a causa de la Guerra d’Independència i de la Guerra Civil Irlandesa, el perfil dels reclusos va canviar i eren habituals els presos polítics. L’etapa final de la presó és de 1922-1923 i inclou una famosa fuga massiva de desenes de convictes que van saltar els murs en plena nit fosca. Sorprenentment, el 1927 la Gaol va tornar a estar operativa, però aquest cop com a primera emissora de ràdio de Cork, la CK6.
El tour és realment interessant, i la rehabilitació de les instal·lacions per poder visitar-les fa que ho visquis gairebé en primera persona: s’encomana un ambient carregat i enrarit que fa el lloc encara més especial.
Pavelló central on es distribueixen les cel·les.
Cel·la estàndard: no cal dir que les comoditats són nul·les.
Aquí, darrere d’aquesta vitrina de metacrilat, podem observar diferents dibuixos i noms o signatures de presos que van sobreviure o no dins d’aquesta cel·la. Si feu zoom a la foto, veureu el testimoni amb més detall, com per exemple…
Aquest és de Denis Dennehy, de Midleton, empresonat per ser militant de l’IRA el 20 de febrer de 1923, que hi va deixar la seva empremta.
La dieta que es va seguir, al llarg dels anys, dins de la presó.
Vista d’un dels edificis no reconstruïts: era la zona d’infermeria.
Un tour molt interessant, malgrat que sigui fosc i ple de patiment, però aquesta part de la història també s’ha de recordar.
Surto de la zona de presons i em dirigeixo a l’espai on es va instal·lar la primera ràdio de Cork, la CK6.
Si fins i tot el president dels Estats Units, JFK, va visitar Cork el juny de 1963!
Amb el micròfon d’època que va utilitzar.
Aprofito les darreres dues hores per veure…
La University College Cork, una de les institucions d’educació superior més prestigioses i històriques d’Irlanda, fundada el 1845. En un lloc així entren ganes de tornar a estudiar (bé, potser exagero, però un postgrau, sí, oi?).
La catedral de Saint Fin Barre, d’arquitectura neogòtica, és una de les insígnies visuals més representatives de la ciutat. Sí, sí, ho sé: les catedrals irlandeses són espectaculars.
I com a darrera aturada…
L’Elizabeth Fort. Més enllà del seu origen com a baluard inexpugnable, concebut per blindar el cor de Cork de les fúries de la guerra, amaga entre els seus carreus de pedra una història polièdrica i sorprenent que batega al ritme dels darrers quatre segles. Les seves muralles en forma d’estrella, que un dia van allotjar canons i soldats disposats a la batalla,
van canviar radicalment de pell a principis del segle XIX. Entre el 1817 i el 1837, el recinte es va transformar en un lloc de reclusió i angoixa: una presó de dones on centenars de recluses esperaven, entre el fred i la incertesa, el moment de ser embarcades cap a un destí incert i llunyà, les colònies penitenciàries d’Austràlia.
No obstant això, la tragèdia humana tornaria a trucar a les portes de la fortalesa durant els anys més foscos de la Gran Fam. En aquell període de misèria i desolació, el fort va abandonar el seu caràcter punitiu per esdevenir un oasi d’esperança, convertint les seves estances en un gran magatzem d’aliments on es custodiaven els queviures vitals per a la supervivència d’una població delmada per la gana. Amb el pas de les dècades i la transformació política del país, el fortí va trobar una nova raó de ser un cop apaivagats els fums de la Guerra d’Independència i de la posterior Guerra Civil irlandesa: el recinte interior es va reinventar com a seu de l’ordre públic, amb una comissaria de la Garda —la policia nacional irlandesa— que va mantenir les portes obertes fins al 2013, i va tancar així un llarg cicle en què les pedres de la fortalesa van ser testimoni mut, però fidel, de totes les metamorfosis de la societat de Cork.
M’acomiado de Cork amb aquesta mirada pèl-roja (l’street art en aquest país és notable). Feliç d’haver estat aquí.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.