Els penya-segats de Moher, el Burren i Galway
Quan vaig pensar que ja no podia veure un paisatge més bonic, van aparèixer els penya-segats de Moher. Un dia per recórrer-los, per travessar el Burren, un «mar de pedra» d’aspecte lunar, i per acabar a Galway, entre estàtues d’escriptors, música als carrers i paradetes de menjar.
- Dublín
- Els penya-segats de Moher
- Galway
Dia 9 – Els penya-segats de Moher, el Burren i Galway
Em queda una gran sortida, i quina millor manera d’acabar les rutes per Irlanda que visitant els penya-segats de Moher?
En aquest cas, poc es pot dir d’aquest indret, perquè l’únic que s’ha de fer és anar-hi i al·lucinar: són uns penya-segats d’unes dimensions colossals (es calcula que es van formar fa uns 300 milions d’anys) que s’estenen al llarg de vuit quilòmetres sobre l’oceà Atlàntic i les alçades dels quals varien dels 120 als 214 metres. Gaudiu-ne i molt; això sí, abrigueu-vos bé, perquè fa molt de fred: el vent bufa amb tanta intensitat que s’endu aigua oceànica cap amunt, i us asseguro que una ventada us pot deixar xops.
Aquí els tenim: emergint de l’oceà Atlàntic com un gegant de pedra ancestral, una muralla colossal esculpida pel cisell implacable del vent i de l’aigua al llarg de mil·lennis. Situats al cor de la salvatge costa oest d’Irlanda, aquests colossos de pissarra i gres s’alcen majestuosos fins a fregar el cel i dibuixen una silueta abrupta que s’estén com una ferida oberta i bellíssima entre la terra ferma i l’abisme marí. L’impacte visual és immediat i aclaparador: la immensitat de la roca nua contrasta subtilment amb el verd intens dels prats irlandesos, que s’aboquen sense por cap al precipici i creen una paleta de colors terrosos i maragdes que captiva la mirada a l’instant.
A sota, les aigües de l’Atlàntic es trenquen amb una fúria constant i hipnòtica contra la base de la paret rocosa i generen un eco profund que ressona com el batec mateix de la Terra. Aquest paisatge sonor es completa amb el simfònic lament dels milers d’aus marines que troben refugi a les escletxes de la pedra: el vol elegant dels corbs marins i el colorit aleteig dels simpàtics frarets omplen de vida un paratge que, d’altra manera, semblaria extret d’una llegenda mitològica.
Ahir posava en dubte si podria veure un lloc encara més bonic que els vistos fins aleshores, i és obvi que sí. Quedeu-vos mirant aquestes imatges tant de temps com vulgueu: entenc l’hipnotisme que generen. I quan sortiu d’aquest trànsit induït per la màgia, podeu fer scroll i situar-nos al…
The Burren
És una fascinant regió de paisatge càrstic d’uns 250 a 300 quilòmetres quadrats. Aquest «mar de pedra» és conegut internacionalment pel seu singular altiplà de pedra calcària erosionada per l’aigua, el vent i el glaç, que configura un entorn d’aspecte gairebé lunar i que descendeix de manera abrupta cap a l’oceà Atlàntic i la badia de Galway.
A la vora de la carretera costanera que serpenteja pel nord del comtat de Clare, allà on la mirada es perd entre el gris de la roca nua i el blau intens de la badia de Galway, s’aixeca una petita joia arquitectònica que sembla extreta d’un conte de fades de l’època victoriana. Oficialment anomenada Tobercornan, però coneguda popularment arreu del món com a The Pinnacle Well (el pou dels Pinacles), aquesta estructura capgira el concepte de la simple utilitat per convertir-se en un monument a la memòria i al misticisme d’Irlanda.
Construït cap al 1860 sota el mecenatge del terratinent local Bagot Blood, el pou es presenta davant del viatger com una minúscula capella neogòtica en miniatura, perfectament integrada en el paisatge abrupte i fascinant del Burren, una de les regions geològiques més singulars d’Europa, famosa pel seu paviment de pedra calcària escardada. L’edificació utilitza aquesta mateixa roca del territori per aixecar uns contraforts angulars que culminen en uns pinacles delicats, els quals custodien una obertura amb un arc apuntat de precisió geomètrica.
La seva raó de ser, però, no és guardar relíquies ni oferir oracions entre quatre parets, sinó protegir una saba molt més terrenal i vital: un brollador natural d’aigua dolça i cristal·lina que neix directament de les entranyes de la muntanya de Cappanawalla. En una terra on la pluja sovint s’escola de pressa a través de les esquerdes de la roca porosa, trobar una font constant als peus dels turons era vist gairebé com un miracle. Per això Tobercornan connecta de ple amb la riquíssima tradició irlandesa de les fonts sagrades. Vinculat originalment a la figura d’un obscur sant local anomenat Sant Cornan, aquest indret ha estat durant segles un punt de pelegrinatge i de recolliment, un espai on el món pagà i el cristianisme celta es fonen sota el ressò de les gotes d’aigua.
I ara és quan Oscar Wilde i Eduard Vilde em reben a Galway.
Galway, coneguda com la «ciutat de les catorze tribus» (en referència a les catorze famílies de comerciants que van dominar la ciutat durant el període de màxim esplendor medieval), és el cor cultural més vibrant de l’oest d’Irlanda. Aquesta fascinant vila, on els rius es fonen amb l’oceà Atlàntic, balla al ritme de la música folk que ressona a cada racó dels seus carrers de vianants, plens de gent. És realment una ciutat que transpira música i colors i, a qualsevol lloc on t’aturis, aquesta mística t’atrapa.
Un dels remanents de les catorze tribus és el Lynch Castle, un palau urbà fortificat medieval, del segle XVI, aixecat per la família Lynch.
M’aturo a Eyre Square i em trobo amb un seguit de paradetes de menjar i, inevitablement, en tasto una: en aquest cas, un pollastre especiat esmicolat que m’ha sentat d’allò més bé.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.