Dublín: Christ Church, Trinity College i la fàbrica Guinness
Un dia sencer a peu per Dublín, amb la història a cada cantonada: la Molly Malone, la catedral de Christ Church i el cor momificat de Sant Llorenç, el Trinity College amb el Llibre de Kells i la Long Room, l’arpa de Brian Boru, la fàbrica Guinness i el museu víking Dublinia. Un recorregut ple de llegendes per entendre per què Irlanda s’explica tant amb la història com amb la música.
Dia 4 – Dublín
Em desperto avui una mica més tard, perquè em quedo a Dublín amb moltes ganes de descobrir què em pot oferir aquesta ciutat. El recorregut és molt complet i segur que no em decebrà.
La Molly Malone
Camí del Trinity College faig una primera aturada per veure la famosa estàtua de Molly Malone, a Suffolk Street, davant l’antiga oficina de turisme —no us confongueu, que abans era a Grafton Street. Molly Malone va ser, segons la tradició, una jove peixatera del segle XVII que de dia venia escopinyes i musclos i, probablement, de nit es dedicava a la prostitució. La seva història es va immortalitzar gràcies a la música (hi ha res que els irlandesos no hagin immortalitzat amb la seva rítmica música folk?). La cançó explica la vida i la mort —de febre— de la Molly, el fantasma de la qual continua passejant pels carrers de Dublín, i va ser tan famosa que es va acollir com a himne no oficial de la ciutat. És tradició tocar-li els pits quan la veus; es nota clarament com el bronze s’ha polit de tant de tocar-lo…
La catedral de Christ Church
Deixo la Molly amb el seu carretó i arribo a la catedral de Christ Church, també coneguda com la catedral de la Santíssima Trinitat, el cor espiritual de Dublín i l’edifici més antic de la ciutat encara en ús. Fundada originalment com un temple víking de fusta l’any 1030 pel rei Sitric, es va reconstruir en pedra, en estil gòtic i romànic, a partir del segle XII, i és un dels tresors històrics i arquitectònics més importants d’Irlanda. Què ens ofereix, aquesta magnífica catedral?
La cripta medieval és la cripta de catedral més gran de tota Irlanda i de Gran Bretanya. Està restaurada i allotja una exposició de tresors valuosos.
El gat i la rata momificats, coneguts popularment pel teixit cultural de la ciutat, són dos animals que van quedar atrapats dins un tub de l’orgue cap a la dècada de 1860 i que s’han convertit en un símbol molt estimat pels visitants.
I entre les relíquies històriques hi ha la tomba de Strongbow, el líder normand.
Si parlem de Strongbow, parlem de Richard de Clare, un poderós noble cambronormand del segle XII que va canviar per sempre el destí d’Irlanda. Després de caure en desgràcia davant el rei Enric II d’Anglaterra, va trobar una oportunitat d’or quan el rei deposat de Leinster, Dermot MacMurrough, li va demanar ajuda militar per recuperar les seves terres. A canvi d’aquest suport, Strongbow va obtenir la mà de la filla de MacMurrough, Aoife, i els drets de successió al tron.
Amb un exèrcit fortament armat va desembarcar a l’illa l’any 1170 i va conquerir ràpidament ciutats clau com Waterford i Dublín, convertint-se en el governant de facto de Leinster. El seu creixent poder i la seva independència van alarmar tant la corona anglesa que el mateix Enric II va haver d’intervenir per obligar-lo a jurar-li lleialtat, consolidant així l’inici del domini de la monarquia anglesa sobre el territori irlandès.
I encara hi ha una altra relíquia: el cor de Sant Llorenç O’Toole, arquebisbe i patró de Dublín. És molt més que una relíquia medieval: és el fil conductor d’una història fascinant que connecta la diplomàcia del segle XII amb la crònica negra del segle XXI.
L’origen medieval i el viatge del cor. L’origen d’aquesta relíquia s’arrela en els últims mesos de vida de Lorcán Ua Tuathail (Sant Llorenç O’Toole). Com a arquebisbe de Dublín, va haver de governar l’església local en una època turbulenta, marcada per les sagnants invasions anglonormandes. Convertit en un diplomàtic incansable, va viatjar constantment per intercedir davant el rei Enric II i buscar la pau per al seu poble. Va ser precisament durant un d’aquests esgotadors viatges cap a Normandia, l’any 1180, quan el sant va caure greument malalt i va morir a l’abadia de Sant Víctor, a la localitat francesa d’Eu.
Tot i que es va decidir que el cos descansés a França —on el seu sepulcre es va convertir ràpidament en un centre de pelegrinatge—, el lligam amb Irlanda era tan poderós que es va dur a terme una pràctica funerària molt estesa entre l’alta jerarquia medieval: l’extracció del cor. Després que el papa Honori III el canonitzés, l’any 1225, el cor dessecat va emprendre el camí de tornada cap a casa. Cap a l’any 1230 va ser dipositat a la catedral de Christ Church, dins d’un reliquiari de fusta amb la forma del mateix òrgan. La relíquia va esdevenir el símbol màxim de la protecció espiritual de la ciutat, i va sobreviure de manera sorprenent fins i tot a la Reforma protestant del segle XVI, que va fer desaparèixer la resta de les seves relíquies.
El misteriós robatori i la «maledicció» del segle XXI. Després de vuit-cents anys de calma, la relíquia va protagonitzar un dels successos més insòlits de la història criminal irlandesa moderna. L’any 2012, el cor, que es custodiava dins d’una austera gàbia de ferro, va desaparèixer misteriosament en plena nit. Els lladres van demostrar una fredor calculada: van ignorar deliberadament calzes d’or i obres d’art de gran valor material per centrar-se exclusivament en aquella víscera, que no tenia cap preu de mercat. Després de serrar els barrots i agafar la relíquia, van encendre dues espelmes com a part d’un ritual estrany i es van esvair en la foscor.
L’enigma, que va desconcertar la policia durant anys, va fer un gir inesperat sis anys més tard. El 2018, una trucada anònima va conduir els agents fins a la frondositat del Phoenix Park, on el cor jeia intacte, enterrat sota les fulles. Segons els rumors de l’època, no va ser el penediment moral el que va moure els delinqüents a tornar-lo, sinó un temor supersticiós i reverencial: la banda creia fermament que havia caigut sobre ells una maledicció implacable, ja que diverses persones del seu entorn havien començat a patir atacs de cor sobtats i mortals des del dia del robatori.
Avui, el cor de Sant Llorenç s’exhibeix protegit per mesures de seguretat modernes a la seva llar legítima. A pocs metres es manté exposada la vella gàbia de ferro amb els barrots tallats, recordant als visitants com, de vegades, la realitat supera amb escreix la ficció.
Comenceu a adonar-vos de la riquesa cultural irlandesa?
La catedral de Sant Patrici
Surto de Christ Church amb els pensaments immersos en totes les històries que la catedral m’ha regalat, mentre els peus em porten, gairebé de manera inconscient, a la catedral de Sant Patrici, la més gran d’Irlanda (de 1220-1270) i on la llegenda diu que el mateix Sant Patrici batejava els conversos al cristianisme.
Destaca l’agulla de 43 metres d’alçada.
Aquí hi ha la tomba de Jonathan Swift, l’autor dels Viatges de Gulliver, que va ser degà de la catedral durant més de trenta anys i hi està enterrat al costat de la seva estimada Esther Johnson. L’aturada és simbòlica, perquè no la tenia prevista i encara hi ha molt per recórrer avui. De totes maneres, deixo aquesta visita com a pendent: després de quatre dies sentint-me més verd que mai, ja sé que tornaré i faré una ruta de coses pendents, i aquesta parada en serà una.
I així, com qui no vol la cosa, arribo a l’entrada del…
Trinity College
Trinity College Dublin, fundat l’any 1592 per la reina Elisabet I d’Anglaterra, no és només la universitat més antiga d’Irlanda, sinó també el bressol intel·lectual del país i un dels seus tresors culturals més vibrants. Situat de manera privilegiada al cor de la capital, el seu campus és un oasi urbà on el dinamisme acadèmic actual conviu en perfecta harmonia amb la història. Passejar-hi és endinsar-se en un llegat monumental, on l’arquitectura georgiana i victoriana s’alça entre tranquils patis empedrats i zones enjardinades que conviden a la contemplació. Per les seves aules han passat algunes de les ments més brillants de la literatura i la història universal, com Oscar Wilde, Samuel Beckett, Bram Stoker o Edmund Burke, i el seu prestigi internacional el manté, avui dia, com una de les visites absolutament imprescindibles de la ciutat.
Començo a explorar l’espai i localitzo diversos racons emblemàtics que capturen a la perfecció l’essència de la institució. L’accés al campus és totalment gratuït, cosa que permet gaudir sense pressa de la Front Square i els seus patis empedrats, envoltats d’edificis acadèmics solemnes com la Regent House, la capella, el menjador universitari o l’edifici d’exàmens. Presidint majestuosament el pati central s’alça el Campanile —que quan el visito és en fase de restauració—,
una icònica torre del rellotge de gairebé trenta metres d’alçada, construïda el 1853. Aquest símbol de Dublín amaga una curiosa tradició popular: els estudiants eviten passar-hi per sota, ja que la llegenda diu que, si la campana sona mentre el creues, estàs condemnat a suspendre els exàmens.
Sorprèn, entre edificis d’estil victorià, trobar-se amb el Samuel Beckett Theatre, construït el 1992, que evoca les antigues estructures dels teatres elisabetians.
O amb l’escultura Sfera con Sfera, situada davant la biblioteca moderna: una gran esfera de bronze daurat de l’escultor Arnaldo Pomodoro que gira sobre si mateixa i trenca de manera fascinant amb la línia arquitectònica clàssica dels voltants.
Segueixo voltant per l’exterior del Trinity, admirant els amplis espais i les zones verdes…
El Llibre de Kells
…fins que arriba l’hora d’entrar i submergir-me en l’experiència culminant, a l’Antiga Biblioteca, on s’exhibeix el famós Llibre de Kells.
El Llibre de Kells, conegut també com el Gran Evangeliari de Santa Columba, és un dels manuscrits il·luminats més cèlebres i extraordinaris de l’art medieval europeu. Realitzat cap a l’any 800 dC per monjos de l’orde de Sant Columba, la seva creació va començar a l’illa d’Iona (Escòcia). A causa de les violentes incursions víkings d’aquella època, però, la comunitat monàstica es va haver de refugiar a l’abadia de Kells (Irlanda), on es va continuar i protegir l’obra durant segles, fins al seu trasllat definitiu, l’any 1661, a la biblioteca del Trinity College de Dublín, on es custodia i s’exhibeix actualment com un dels grans tresors culturals de la humanitat.
El manuscrit, escrit en llatí amb una cal·ligrafia coneguda com a majúscula semiuncial insular, conté els quatre Evangelis del Nou Testament
i està estructurat en 340 folis de vitel·la d’alta qualitat. Una de les pàgines més famoses és la del monograma Chi-Rho, que mostra una filigrana microscòpica d’una precisió gairebé sobrehumana, elaborada amb pigments vibrants importats de racons tan llunyans com l’Afganistan, tot i que, curiosament, el manuscrit no incorpora pa d’or ni de plata.
Monograma Chi-Rho. És evident que la foto no li fa justícia, però amplieu-la i, almenys, us fareu una idea del detall de la filigrana… quina meravella!
Un dels detalls més cèlebres és el dels gats i els ratolins: a la part inferior de la tija de la lletra Rho hi ha dibuixats dos gats que vigilen dos ratolins, els quals rosegaven una hòstia (el pa de la comunió). S’interpreta com una al·lusió a la necessitat de protegir el sagrament del pecat o del mal (representat pels ratolins), o com una metàfora de la vigilància espiritual del monjo…
Els pigments i els materials que feien servir per realitzar el llibre.
Com van poder fer aquest manuscrit tan increïble amb aquests estris? Sí, reconec sorpresa i admiració per l’obra: no me l’esperava així. Veure-la en directe és tota una experiència, i et quedes embadalit mirant el detall microscòpic que és capaç de fer el traç humà. Ja ho dic ara: si voleu veure una cosa realment única, no ho dubteu.
Encara m’hi passo una bona estona més, admirant l’obra i imaginant-me monjos a l’estil d’El nom de la rosa fent aquestes obres de precisió absoluta a la llum de les espelmes… increïble.
La Long Room i l’arpa de Brian Boru
A contracor surto en direcció a la Long Room, la sala principal de la biblioteca: un passadís de seixanta-cinc metres de llargada cobert per una impressionant volta de fusta que custodia més de 200.000 dels llibres més antics i rars de la universitat, i que a més allotja l’arpa més antiga que es conserva a tot Irlanda. Segur que reconeixeu aquest lloc, perquè la seva fotografia és icònica.
Ara sí, oi? Avui dia la gran majoria de les prestatgeries són buides, perquè estan en procés de restauració, i això li treu una mica d’ambient bibliotecari, tot i que l’espai continua sent espectacular.
Aquí també podem gaudir d’una de les còpies originals de la Proclamació de la República, el document històric amb què el Consell Militar de la Germandat Republicana Irlandesa es va declarar «Govern Provisional de la República Irlandesa» i va proclamar de manera unilateral la independència del país respecte al Regne Unit (24 d’abril de 1916).
Mai no s’ha trobat cap evidència d’un document original manuscrit: el que avui es consideren els documents originals són els cartells impresos clandestinament la nit abans de l’alçament a la impremta de Liberty Hall. Se’n van imprimir vora 2.500 exemplars en condicions molt precàries, dels quals només en sobreviuen menys de cinquanta. Un d’aquests és el que podeu veure just damunt d’aquest paràgraf.
L’altra peça imprescindible d’aquesta llarguíssima sala és l’arpa de Brian Boru. I, com a símbol nacional que és —surt a les monedes!—, també té la seva història irlandesa…
La història de l’arpa de Brian Boru transita per una fina línia on els fets provats i la imaginació popular es fonen per donar vida al mite fundacional d’Irlanda. Tot comença a l’alta edat mitjana amb la figura del mateix Brian Boru, el gran rei celta que va unificar l’illa i que, segons la tradició, no només era un guerrer indomable sinó també un intèrpret virtuós d’aquest instrument. La nit abans de la cèlebre batalla de Clontarf, l’any 1014, el destí del monarca va quedar lligat a la tragèdia quan va rebre la visita de la deessa profètica Aibell. Ella va fer sonar una melodia que vaticinava la victòria de les seves tropes però també el seu propi assassinat, una profecia que es compliria l’endemà quan un víking el va sorprendre a la seva tenda.
Després de la sagnant mort de l’heroi, el relat es tenyeix d’intrigues familiars quan el seu fill Donnchad va ordenar assassinar el seu propi germà per usurpar el tron de l’illa. Afligit per una culpa insuportable i finalment deposat pel seu nebot, Donnchad va decidir abandonar Irlanda i peregrinar fins a Roma per implorar el perdó papal per les seves greus accions. Com a penyora de penediment i homenatge, va lliurar a la Santa Seu les pertinences més valuoses del seu pare: la corona reial i l’arpa, i així va començar un llarg període de reclusió mística en què l’instrument va romandre ocult i protegit a les tresoreries del Vaticà durant segles.
No seria fins a principis del segle XVI que l’arpa tornaria a aparèixer en el tauler de la gran política europea. Per agrair la seva lleialtat, el papa la va fer arribar com a regal al rei Enric VIII d’Anglaterra, que va quedar tan corprès per la bellesa de la relíquia i la seva procedència que va ordenar fer-la servir com a model per a les noves monedes d’Irlanda. Posteriorment, la corona anglesa la va obsequiar a la noblesa irlandesa i l’arpa va iniciar un viatge de mà en mà a través de llinatges familiars fins que es va donar al Trinity College de Dublín a finals del segle XVIII. Tot i que els estudis moderns han demostrat que aquest viatge per Europa va ser una elaborada invenció romàntica per engrandir-ne el passat, la llegenda va aconseguir una fita inesborrable: transformar un instrument musical de fusta i llautó en el cor batejant de la identitat d’un poble.
I sí, és l’arpa original, l’autèntica peça de fusta de roure i salze fabricada fa uns sis-cents anys (entre els segles XIV i XV). La datació històrica és tres o quatre segles posterior a l’assassinat de Brian Boru, per tant no va passar per les seves mans, però poc importa: la història i la llegenda que l’envolten continuen sent fascinants, i amb això em quedo.
Mare meva, quines visites més encertades que havia triat per avui! Ara canvio de registre i me’n vaig cap a…
La fàbrica Guinness
La fàbrica Guinness! No era dins de la meva ruta, però gent que l’havia visitada me la va recomanar i, per sort, els vaig fer cas. Per set pisos fas un recorregut molt complet per la història i l’elaboració d’una de les cerveses més famoses del món. Només us puc dir que val la pena anar-hi i pujar fins a dalt de tot a prendre una Guinness i contemplar les vistes de 360 graus que ofereix l’observatori de la ciutat.
La Guinness es pot tastar a casa vostra, però mai tindrà el mateix sabor que quan la prens a Irlanda: la decantació i la manera de servir-la fan que el gust sigui totalment diferent i molt més bo… no, infinitament més bo, res a veure.
La veritat és que, amb tot el que he vist durant el dia d’avui, estic més que satisfet, així que decideixo anar cap a l’hotel, no sense abans aturar-me a viure l’ambient del Temple Bar… Espereu… torno a passar per davant de Christ Church i m’adono que, just al costat, hi ha un museu d’història dels víkings a Irlanda: el Dublinia! Doncs cap a dins s’ha dit!
El museu Dublinia
Endinsa’t en un viatge fascinant a través del temps per descobrir els secrets més ben guardats del passat d’Irlanda, una experiència única que reviu la història a través dels sentits i la interactivitat.
El recorregut comença amb una immersió absoluta en el Dublín víking, on l’estil de vida d’aquests antics pobladors es desplega davant dels teus ulls. Lluny de ser una simple observació, l’espai convida a interactuar amb la història: pots passejar entre les cases reconstruïdes a escala real, pujar a bord d’un clàssic vaixell de guerra i endinsar-te en els mites més profunds. A més, tens l’oportunitat de comprovar el pes i la destresa de les seves armes o conèixer de prop les habilitats i les tàctiques dels seus guerrers més temuts.
Continuant el viatge, el visitant és transportat directament al cor del Dublín medieval. Aquesta secció recrea de manera magistral l’atmosfera d’una ciutat en ple creixement, on els sorolls, les vistes i fins i tot les olors d’aquells segles t’envolten per complet. És un retrat fidel i cru de l’època que revela des dels detalls més quotidians dels mercats i les cuines riques fins a les realitats més dures: les malalties que assolaven la població, els remeis casolans contra el mal de queixal o els severs mètodes de càstig aplicats als delictes del moment.
Finalment, l’experiència culmina a la zona dels Caçadors d’Història (History Hunters), on la mirada es gira cap a la ciència que fa possible aquest miracle temporal. S’hi explica com treballen els arqueòlegs moderns, mostrant el minuciós procés que segueixen per desenterrar el passat de la ciutat. Com a gran atractiu, l’espai exhibeix una col·lecció d’objectes reals excavats a la famosa zona de Wood Quay, autèntics tresors que connecten directament el visitant amb les mans dels qui van habitar Dublín fa segles.
I ara sí, de debò: enough for today…
Amb una Guinness a la mà us desitjo una bona nit, i ens veiem demà per explicar-vos una nova aventura… Marxaré de Dublín (hi tornaré!) per passar-me tres dies a Cork.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.