ROMA: la Città Eterna
Confesso que dubto si faig bé triant aquesta ciutat per encetar el relat. Roma aclapara: batega amb una densitat de història, de cultura i d’art que no es troba enlloc més, i multiplica fins a l’infinit els indrets per descobrir i els plaers gastronòmics per assaborir, fins al punt que un viatge aquí no s’acaba mai del tot, només es posposa. Però també és cert que, entre totes les destinacions del continent europeu, cap no exerceix sobre mi una atracció tan incondicional. Així que, sense necessitat de més justificacions... Ciao, Roma!
Hi ha metròpolis que reclamarien tota una vida per ser conegudes de debò, i la capital italiana n’és, sense cap mena de dubte, l’exemple més rodó. Triar què veure depèn, inevitablement, del temps de què disposis, però convé partir sempre d’unes premisses fonamentals.
En primer lloc, parlem de la Città Eterna, un títol guanyat a pols i amb el pas dels segles. Ja en l’antiguitat la van batejar així, perquè els seus habitants creien, amb una fe gairebé religiosa, que la ciutat perduraria per sempre. Poetes i escriptors del segle I aC, com Virgili o Tibul, van immortalitzar aquesta idea d’eternitat en els seus versos. I, de moment, el pas del temps sembla donar-los tota la raó: avui encara podem meravellar-nos davant el Coliseu, la columna de Trajà, el Fòrum Romà, les termes de Caracalla, el Panteó d’Agripa i una infinitat més de joies clàssiques que desafien l’oblit.
En segon lloc, ens trobem davant la capital d’un dels imperis més poderosos i influents que ha conegut la humanitat, un imperi que ens ha llegat un patrimoni incalculable i que, de fet, continua ben present en el nostre dia a dia, sovint sense que en siguem conscients:
— La paraula: totes les llengües romàniques nascudes del llatí —el català, el castellà, l’italià, el francès, el portuguès— i el mateix alfabet amb què escrivim en són testimonis vius i quotidians.
— L’enginyeria: les carreteres que trepitgem cada dia hereten el traçat i la tècnica mil·lenària de les antigues vies romanes; també els devem la fórmula del formigó i els primers sistemes de canalització d’aigua i sanejament que han fet possible la vida a les ciutats.
— L’ordre: el calendari de 365 dies i 12 mesos que regeix les nostres vides, així com els fonaments de bona part de les nostres lleis actuals, beuen directament del dret romà.
Aquesta herència universal desperta en nosaltres una familiaritat sorprenent: des dels fundadors mítics, Ròmul i Rem, l’any 753 aC, fins a líders i emperadors que la història ha convertit en llegenda, com Juli Cèsar, Ciceró, August Octavi, Trajà o Neró, sense oblidar grans pensadors com Sèneca i Lucreci.
Més enllà del llegat clàssic, Roma és també un museu a cel obert que es respira, sobretot, a les seves piazze. Confesso ser un enamorat declarat del geni barroc de Gian Lorenzo Bernini, l’empremta del qual es resegueix en espais tan emblemàtics com la Piazza Navona. I la llista de places no s’atura aquí: la Piazza di Spagna, la del Popolo, la Venezia, la del Campidoglio, la de’ Fiori... cadascuna amb una ànima pròpia, inconfusible.
A tot això cal sumar-hi el plaer, gairebé físic, de perdre’s pels carrerons del Trastevere, de descobrir-ne els racons més íntims, de deixar-se seduir per l’autèntica gastronomia romana i, evidentment, de no oblidar mai que, a l’interior mateix de la ciutat, batega un altre estat sencer: la Ciutat del Vaticà, amb la majestuosa plaça de Sant Pere, els Museus Vaticans i la sublim Capella Sixtina. Enteneu ara per què insisteixo que és una ciutat inacabable?
Per tot plegat, visiteu Roma al vostre ritme i sense presses. És senzillament impossible abastar-la tota d’un sol cop, però no us amoïneu: us enamorarà amb tanta intensitat que en sortireu amb la certesa que hi tornareu. I, de fet, sempre convé deixar algun racó pendent per a una propera ocasió.
La darrera vegada que la vaig trepitjar va ser per celebrar el Cap d’Any de 2024, el Capodanno romà. Va ser una escapada intensa que ens va portar a recórrer de nou les seves artèries per tornar a assaborir-la, repetint aquells llocs imprescindibles que mai no perden la seva màgia, com ara:
El Colisseu, el Fòrum Romà i el Palatí
És la visita per antonomàsia de la ciutat, la que ningú es planteja saltar-se: el Coliseu. És, senzillament, impossible no anar-hi.
Aviam, això és com tot a la vida: hi pots anar, fer-te la fotografia de rigor i prou. O bé hi pots anar de debò i deixar-te enlluernar per un dels llocs més impressionants que la història antiga ens ha deixat dempeus —i jo, sense dubtar-ho, vaig triar la segona opció, perquè no entrar-hi seria gairebé un crim—, completant la ruta sencera: Colisseu, Fòrum Romà i Palatí. Només amb això, ja us hi podeu estar tot un dia sencer, o més.
Tingueu en compte que, en una superfície relativament petita, hi trobareu tants imprescindibles que podreu triar l’itinerari que més s’ajusti als vostres interessos. Jo vaig decidir fer el recorregut següent:
Us situeu a la Columna de Trajà i comenceu a baixar en direcció al Colisseu per la Via dei Fori Imperiali: mentre baixeu, a mà esquerra queden el Fòrum de Trajà i el Fòrum d’August, i a mà dreta s’obre el Fòrum Romà, amb la Basílica Júlia, el Temple de Vesta, l’Arc de Septimi Sever i tantes altres restes que semblen sorgir de sota terra. A mesura que avanceu, l’Arc de Constantí es va fent més i més gran davant vostre, i el Colisseu, majestuós, comença a imposar-se a l’horitzó.
Abans d’entrar al Colisseu, val la pena pujar al Palatí, aquell petit turó situat entre l’Arc de Titus i l’Arc de Constantí, on encara es conserven les restes de diverses domus de famílies benestants de l’Antiga Roma: la Casa d’August, la Domus Tiberiana, la Domus Flavia, entre d’altres.
I deixeu per al final la veritable joia de la corona: l’amfiteatre Flavi, també conegut com el Colós de Neró, però que tothom coneix, simplement, com el Colisseu.
És ben bonic contemplar-lo des de fora, però entrar-hi és tota una altra dimensió; sí, us transporta directament a aquella època daurada, amb banda sonora de Gladiator o sense.
Va ser un projecte de construcció de l’emperador Vespasià, inaugurat l’any 80 dC: un amfiteatre amb capacitat per a 65.000 espectadors que hi assistien per gaudir de tota mena d’espectacles —els més coneguts, les lluites de gladiadors— però també d’altres representacions públiques, com recreacions de batalles cèlebres o combats amb animals salvatges.
Vist de fora, ja resulta espectacular…
Però un cop hi entres…
Recomano, com a mínim, entrar-hi amb audioguia o amb una bona explicació històrica al costat: la imaginació s’enlaira molt més i la immersió resulta molt més completa.
Un cop en sortiu del Colisseu, ja recuperats de l’experiència, si encara us queden ganes de més emocions, jo acabaria la jornada visitant el Circ Màxim: a peu de carrer, encara avui es distingeix perfectament l’extensió d’aquell circ, construït en època de Trajà, on es disputaven les curses de quadrigues davant fins a 385.000 espectadors. Imagineu-vos-ho: una autèntica bogeria.
Des del mont Palatí es pot gaudir d’una perspectiva perfecta de la magnitud real del Circ (a l’esquerra de la imatge inferior):
Els Museus Capitolins, el Monument a Vittorio Emanuele II i el Palazzo Venezia
Sí, tornem a l’inici del trajecte d’ahir: ja us he avisat que, en una zona geogràfica tan reduïda, hi havia molt més del que sembla per visitar. Avui, però, ens centrem en una altra part d’aquesta mateixa zona, començant pels Museus Capitolins.
Tothom parla dels Museus Vaticans —i, la veritat, ho puc arribar a entendre—, però no oblideu afegir a la vostra llista els Capitolins: no tenen res a envejar-los, i el volum de visitants hi és molt inferior, cosa que us permetrà assaborir amb més calma tota l’experiència. A més, es tracta del museu municipal romà més important de tots.
Aquí tenim l’entrada al Museu, situat dalt del mont Capitolí —un dels set turons que envolten Roma, i un dels més alts i coneguts. Tot trepitjant la Piazza del Campidoglio, amb la façana del Palazzo Senatorio al davant, us hi espera un seguit de meravelles com aquestes:
La Lloba Capitolina (Luperca), la representació més emblemàtica de la fundació de Roma. És l’estàtua de bronze original —tot i que la seva datació exacta admet diverses versions—, mentre que els bessons Ròmul i Rem hi van ser afegits al segle XV, concretament l’any 1471.
L’estàtua eqüestre de Marc Aureli: l’original, de bronze, es conserva a l’interior del Museu, mentre que una còpia presideix l’exterior, al bell mig de la Piazza del Campidoglio. Es tracta d’una de les poques estàtues eqüestres originals —i la més coneguda— que ha arribat fins avui en tan bon estat: representa un emperador de gairebé quatre metres d’alçada, datada entre el 173 i el 176 dC. Transmet victòria i conquesta, però, en no anar armat, no es presenta tant com un heroi militar, sinó més aviat com un missatger de pau.
Les restes del Colós de Constantí, originals però restaurades l’any 2000. Aquest colós era una estàtua sedent de tipus acrolític —és a dir, amb les extremitats esculpides en pedra— que representava l’emperador romà Constantí I el Gran, i que originalment presidia la basílica de Maxenci, al Fòrum Romà. Les seves dimensions eren descomunals: uns dotze metres d’alçada en total, amb un cap que, tot sol, ja mesurava prop de dos metres. Un colós en tota regla. El tors era de bronze, motiu pel qual, en algun moment de l’antiguitat, va ser desmembrat per reaprofitar-ne el metall després d’un saqueig. Avui les seves parts originals es poden contemplar al pati del Palau dels Conservadors, i des del 2023 se n’exhibeix també una reconstrucció a escala real, 1:1, a Villa Caffarelli.
Aquí trobem, també, una de les poques representacions en marbre blanc d’una Medusa no decapitada: la de Bernini, en què ella mateixa, en veure’s reflectida al mirall, es converteix en pedra.
Continuem passejant, contemplant i deixant-nos sorprendre —pel Palazzo Nuovo, la Galeria Lapidària i la Subterrània— fins que arribem a la Pinacoteca Capitolina: la col·lecció pública de pintura més antiga del món, fundada a mitjans del segle XVIII pel papa Benet XIV. Entre moltes altres obres, hi descobrim veritables joies com La bona ventura i Sant Joan Baptista de Caravaggio, Ròmul i Rem de Peter Paul Rubens, l’Enterrament de santa Petronil·la de Guercino, i peces d’altres grans mestres com Titià o Velázquez.
Moltes emocions concentrades en poc espai, oi? Fem un descans i ens prenem un Campari amb vistes de tota Roma? Sona bé, oi? Doncs som-hi: sortim dels Museus Capitolins i posem rumb cap al...
Monument a Vittorio Emanuele II, o Altar de la Pàtria —encara que els mateixos romans, pel seu aspecte, l’anomenen irònicament «la màquina d’escriure» o «el pastís de noces». És un dels edificis més monumentals de tota Roma, construït en marbre blanc de Botticino entre 1885 i 1935, per retre homenatge al primer rei de la Itàlia unificada, i que més endavant també va acollir la memòria dels soldats caiguts durant la Primera Guerra Mundial.
Es tracta, sens dubte, d’una estructura imponent, presidida per l’estàtua eqüestre —de dotze metres d’alçada— del primer rei de la Itàlia unificada, Vittorio Emanuele II. A la base es poden contemplar relleus de les ciutats històriques més rellevants del país i, si alceu la mirada, distingireu, a cada extrem, les dues quadrigues —Unitat, a l’esquerra, i Llibertat, a la dreta— guiades per la deessa Victòria.
Sota l’estàtua eqüestre del rei hi trobem la Tomba al Soldat Desconegut, amb una flama eterna custodiada de manera permanent per soldats, i, just davant, la representació de la deessa Roma sobre un fons daurat.
Toca ara pujar per unes escales de marbre i, per la part posterior, agafar un ascensor que us conduirà a unes vistes de 360 graus de Roma com poques vegades en trobareu: val la pena fer especial esment a la panoràmica que s’obre sobre tot el Fòrum Romà i, al fons, el Colisseu... senzillament espectacular.
Diria que la gavina no podria estar-hi més d’acord amb mi, o potser és a la inversa... Em podria passar hores contemplant aquestes vistes.
I ara, aprofitant que hi ha una terrassa a mà, toca demanar un Campari Spritz o un Aperol ben merescuts!
Després d’aquest descans i d’unes vistes a l’altura de la ciutat que ens acull, acabem la jornada visitant el Palazzo Venezia, situat just davant de la «màquina d’escriure». Es tracta d’un dels palaus renaixentistes romans del segle XV, que ha estat, al llarg de la seva història, ambaixada de la República de Venècia —d’aquí li ve el nom—, residència papal i, més tard, caserna general de Benito Mussolini. Actualment hi trobem el Museu Nacional del Palazzo Venezia: un veritable oasi de tranquil·litat enmig del batec constant de Roma, on es poden admirar col·leccions d’art i sales carregades d’història, o simplement passejar pel Giardino Grande, un refugi verd a l’interior del pati del palau, ideal per descansar a la vora d’una font.
La meravellosa Sala del Mappamondo, construïda per Pietro Barbo sota el pontificat de Pau II, es feia servir com a sala de recepció; la intenció original era convertir aquests espais en una autèntica alternativa residencial, més enllà del Vaticà.
Espais interiors del palau, presidits per la Font del Giardino Grande, coneguda també com la Font de la Discòrdia o Venècia esposa el Mar, esculpida l’any 1730 per l’escultor romà Carlo Monaldi, que representa el llançament d’un anell que simbolitza les noces entre la ciutat i el mar Adriàtic.
Blasó, o escut, del papa Pau II, dissenyat amb els següents elements heràldics: el camper, de color atzur; com a figura principal, un lleó d’argent rampant; i, com a peça, una cotissa d’or —una estreta banda daurada disposada en diagonal— que travessa el lleó de manera ben visible. Corona l’escut la tiara papal, o triregnum, ja consolidada amb les seves tres corones, acompanyada de les claus de sant Pere —una d’or i una d’argent— creuades darrere el blasó.
Rep els relats nous al correu
Un correu quan publico un relat. Res més.